26 de octubre de 2019
26.10.2019
Diari de Girona

Una sèrie de Berlanga

26.10.2019 | 00:37
Una sèrie de Berlanga

Això és Espanya. I el més bonic de tot és que cada territori, cada autonomia o, si voleu, cada petit gran país integrant, aporta solidàriament sempre que pot, el seu granet d'esperpent al fil argumental comú, altrament dit plurinacional. El nou episodi d'aquesta sèrie, que ja suma un munt de temporades, arrencava fa quinze dies amb els actes de celebració de l'últim 12 d'octubre, festivitat que aquí ningú celebra però que tothom fa, en concret amb el vil atemptat terrorista perpetrat per un fanal al paracaigudista portador de la rojigualda. Ni Berlanga hauria planificat millor la seqüència; primer amb la realització de la col·lisió des de diferents angles; després amb l'observació en slow motion de les reaccions dels líders polítics de més a la dreta amb el xoc; i per últim amb el detallisme facial del paracaigudista mentre la família reial el consolava. L'atemptat hauria estat només una simple anècdota si al Valle de los Caídos no s'hagués produït, quasi simultàniament, un altre sabotatge imperdonable: la suspensió de la tradicional missa de la Verge del Pilar a la basílica, pel fet que l'abadia havia tancat les portes un dia abans per tal d'iniciar els preparatius de l'exhumació de Franco. Les imatges d'alguns creients cridant extasiats « ¡Queremos ir a misa!» són d'una càrrega tragicòmica tan punyent com qualsevol dels molts sainets del cineasta valencià.

Amb la publicació de la sentència judicial dels presos polítics, o dels polítics presos, com preferiu, i la reacció posterior de milers de caminants indignats envaint aeroports, carreteres i places de mig Catalunya, la trama semblava fer un gir social i reivindicatiu. Si no postapocalíptic. L'influx de Ken Loach durant el dia, però també de George A. Romero i Walter Hill a la nit, es fusionaven per afegir una mica de tensió dramàtica al genuí segell berlanguista de la trama. Dit i fet, perquè quan els polítics van començar a asseverar i a compartir lemes i reflexions inútils per Twitter, i tenint en compte que tots ells, els d'aquí, els d'allà i els de més enllà, són els únics responsables de la magnitud de la tragèdia, la comèdia tornava a ressorgir amb força per ja no deixar-nos fins al final. I per coronar, a més, un vídeo del 30 minuts viralitzat per xarxes a tall de clímax, una peça que, no només confirmava que el mític programa de reportatges s'havia passat a la producció de sitcoms, sinó que a més ens mostrava el suposat president de la Generalitat essent informat que el també suposat president espanyol no es posava al telèfon per, també suposadament, abordar la crisi. «Quins collons!», exclamava sorprès, de nou de manera suposada, el Molt Honorable. I com a colofó, l'exhumacioníssima, amb un taüt que, siguem sincers, a qui no li ha recordat a un pastisset tipus «pantera rosa» o similar a punt per ser mossegat? I així seguim, al bell mig d'una sèrie que és patrimoni (pluri)nacional. I el que ens queda.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook