No cal negar que els independentistes malbaraten creativitat i imaginació al carrer i a les institucions. La màgia no sembla tenir fi. En un sospir la senyera es va transformar en estelada i aquesta en vareta sobirana, que tot ho pot en nom del poble de Catalunya. Del barret de copa de la Generalitat no deixen de sortir drets desconeguts per la Constitució i els convenis internacionals signats per Espanya, però ja se sap que la màgia és engany creïble: dret d'autodeterminació, dret a decidir, dret a convocar referèndums, dret de resistència, dret de desobediència. A ells s'uneixen els clàssics drets fonamentals, però, tocats per la vareta independentista, esdevenen il·limitats i fins i tot muden de nom. La llibertat d'expressió i el dret a manifestar-se es fonen en un nou dret a protestar i qualsevol mitjà i lloc es consideren lícits per expressar la protesta, tant si es tracta d'inundar els espais públics de llaços grocs, tallar autopistes i vies de tren, col·lapsar estacions i aeroports o muntar una batalla campal a les ciutats. Com a rematada, del fons del barret de copa en surt un blanc colom, perquè els independentistes són, sense excepció, gent de pau, tot i que la flama secessionista cremi el que trobi al seu pas o simplement impedeixi als altres exercir els seus drets, aquests sí, constitucionalment reconeguts. D'aquí que a la Generalitat li costi tant condemnar els excessos de les protestes i en el seu lloc demani explicacions a la seva policia autonòmica per reprimir l'escabellat exercici patriòtic d'aquests imaginats drets. A més, tota l'activitat independentista apareix embolicada en la cel·lofana d'una democràcia prêt à porter; a Catalunya fins els tsunamis són democràtics. Si de tant «apreteu» el colom es caga en plena actuació, no és problema. El mag Torradellas exhibeix davant el públic les seves dots d'endevinació i mostra que, en realitat, la merda és d'un ocellot infiltrat sota el plomatge sobiranista.
L'encanteri independentista arriba a bona part de l'esquerra espanyola, fascinada per la capacitat de mobilització dels nacionalistes i per la seva habilitat per aparèixer com a demòcrates sense deixar de ser antisistema; una esquerra incapaç de desfer-se de tics antifranquistes, en els quals la perifèria amb llengua cooficial apareix sempre com a víctima i la policia com a aparell repressor de llibertats. Fins i tot el Tribunal Suprem ha sucumbit a aquest encant, perquè, en descartar el delicte de rebel·lió, no es va limitar a constatar la manca d'una suficient violència al voltant del referèndum de l'1 d'octubre. Va afegir també que la intenció dels processats no era derogar a Catalunya la Constitució ni declarar la independència d'una part del territori nacional. Tot es resumeix en el somni d'uns líders que van aconseguir enganyar no només les institucions espanyoles, obligant-les a aplicar l'art. 155 de la Constitució, sinó també els mateixos independentistes del carrer, que van votar el referèndum creient ingènuament que donaven pas a una secessió unilateral, quan no era més que una demostració de força sense capacitat per fer capitular l'Estat. Amb una anàlisi judicial tan bondadosa no cal que la Generalitat apliqui la seva provada hipnosi per convèncer a l'interior i a l'exterior que les penes imposades són exagerades, tot i ser les mínimes que contempla el Codi Penal per als delictes de sedició i malversació.
A aquestes alçades del procés, barret de copa significa tant un barret per la màgia independentista com un recopilatori de graciosos invents jurídics de la Generalitat, això sí, explicats amb la serietat d'Eugenio, el còmic català ja mort. Saben aquell dret que diu DUI?
Si algú es va perdre la funció en els molts escenaris de l'independentisme, que es preocupi en aquest cas, perquè cadascú en el seu lloc tots criden el mateix, «Ho tornarem a fer!».
