Tornem-hi. Demà arrenca oficialment una nova campanya electoral. De res serveix que l'hagin escurçat una setmana quan els partits estan permanentment en campanya. Comença a ser un costum que el dret de sortida de l'esprint final el doni l'enquesta del CIS. La fotografia que ens ofereix la demoscòpia oficial està feta abans que es fes pública la sentència del procés. I si la comparem amb les que es van publicar llavors coincideix força (pujada del PSOE i del PP, retrocés de Podem, desfeta de Ciutadans i resiliència del vot independentista) però han passat moltes coses en pocs dies, tantes com per pensar que tindran efecte en com a mínim un de cada tres electors que asseguren que aniran a votar però que encara no tenen decidit qui. Amb la repetició electoral Pedro Sánchez s'ho va jugar tot a una carta convençut que reforçaria el bipartidisme. A falta de conèixer quins seran els resultats, el que deixen clar els partits del sistema és que no pensen pactar amb les formacions independentistes. Lluny de desanimar-se, els electors independentistes podran triar per primer cop votar que els representin al Congrés qualsevol de les formacions amb representació al Parlament. Això obre la porta al fet que es considerin una primera volta d'unes possibles eleccions anticipades a Catalunya. I precisament per això hi ha tants nervis. És veritat que encara no se sap ni quan seran les eleccions catalanes ni quins seran els candidats, però la sensació generalitzada és que si els resultats alteren les jerarquies, la crisi està servida. Junts per Catalunya ha assumit que Esquerra l'ha desplaçat de la centralitat i li pot prendre el relleu com a força hegemònica, però ara també veu com la candidatura de la CUP li roba l'espai de la protesta. Una situació que continua fent trontollar la cadira del conseller Buch.
