Que aquestes són unes Fires tristes i a mig gas crec que no ho pot discutir ningú. La decisió de suspendre les barraques era delicada, i sense dubte té una part d'intencionalitat política, però amb un informe policial advertint que no se'n podia garantir la seguretat, no hi havia gaires sortides: si Marta Madrenas no n'hagués fet cas, tots aquells que ara l'estan criticant segurament l'estarien acusant d'irresponsable.
El problema és com s'ha gestionat la decisió. En primer lloc, el fet que no s'hagi articulat una alternativa clara per compensar els joves, que s'han quedat sense una de les grans cites de l'any. Madrenas va anunciar una «festa potent» de tres dies per a més endavant, però encara no se'n coneixen els detalls i, de tota manera, no serà el mateix. I veure l'espai de La Copa ple de paradetes de menjar i artesania, així com els bars i locals nocturns plens, fa mal d'ulls, perquè fa la sensació que al final hi han sortit guanyant els de sempre.
El que cal ara és que això no estableixi un precedent. Que ningú tingui la temptació de dir, l'any que ve, que sense barraques tampoc vam estar tan malament i que potser cal «repensar el model». Perquè no és veritat. S'ha demostrat que, sense les barraques, les Fires perden part de la seva ànima, i la decisió, per tant, hauria de ser només extraordinària.
