De tots aquests dies de saturació d'imatges del carrer hi ha una que se m'ha instal·lat al cervell com un martell. No em refereixo a les càrregues policials, ni als contenidors cremats; en aquest país que jo sàpiga els cops de porra formen part del nostre paisatge quotidià, si més no jo les he vist des que vaig néixer, abans a càrrec d'uns senyors vestits de gris i ara a mans d'una mena de robocops. Ni em refereixo a les concentracions pacífiques de milers i milers de persones que omplen les places i carrers de casa nostra i, darrerament, també de moltes ciutats de l'Estat. Em refereixo al ridícul, al ridícul que fan alguns dels principals representants polítics i alguna tertuliana que té aspiracions de convertir-se en la Marianne de la revolució francesa, quan entren per aquell passadís, gens glamurós, que els duu a la zona vip de la manifestació del cap de setmana passat a Barcelona. Mentre centenars de milers de persones clamaven per la llibertat, ells sortien a tocar mans per aquella passera feta a mida, com si estiguessin protagonitzant un partit de l'NBA. Sincerament, no he entès mai per què a les manifestacions ciutadanes sempre s'ha de reservar un espai vip perquè és puguin lluir els qui menys suen per defensar allò que el poble realment vol.
I sap greu que després de tants carrers trepitjats, de tantes concentracions setmanals, de tanta democràcia reclamada, tot quedi reduït a un trist passadís on la dignitat es tradueix en quatre aprenents de presumptes estrelles galàctiques.
La majoria, inclosos els mitjans de comunicació, han descobert els enfrontaments entre manifestants i policies com si aquests s'haguessin inventat aquests dies a Barcelona. La necessitat urgent d'etiquetar els catalans com a violents fa perdre fins i tot la raó i el seny dels senyors ministres, que ja veuen a Catalunya més sang que la que va vessar ETA al País Basc. A mi, sincerament, el que em resulta violent és veure aquell passadís on tots els anys del procés queden reduïts a la Rahola en format Magic Johnson.
