Fa anys que, per sort o per desgràcia, les Zombie Walk estan a l'ordre del dia, són actualitat; independentistes, constitucionalistes, feministes, ecologistes, animalistes, avortistes, terraplanistes, negacionistes, ocultistes, exorcistes... Tots es creuen posseïdors de la seva part de raó per sortir al carrer en massa i escridassar ben alt la consecució d'allò que creuen més just per fer un món millor, o per a la defensa dels seus interessos, que la cosa no sempre acaba significant el mateix. Abans que aquests o altres infectats saltin sobre meu, deixeu-me que us aclareixi que fa temps que empro aquest eufemisme zombificant per definir les manifestacions, i ho faig amb tot el carinyo i respecte del món, i deixant molt de banda si combrego o no amb els lemes, motius i drets reivindicats, en bona part pel fet que aquestes aglomeracions de gent sempre m'han provocat una malaltissa i pertorbadora barreja d'emocions que van des del pànic al ridícul, passant per l'esperpent i, en la majoria de casos, la més absoluta inutilitat i artificialitat. Per tot això, trobo el terme zombie walk perfecte per definir, metafòricament parlant, aquella munió de caminants que omplen ciutats buscant nous individus per engolir i afegir a la seva causa, o que recorren racons i carrers cercant nous cervells per infectar-los amb les seves idees o ideologies d'avenç o retrocés sociopolític. Tot plegat, una imatge que trobarem agermanada a qualsevol malson postapocalíptic zombi.
Tot això ha agafat més sentit enguany, quan alguna brillant ment política ha fet coincidir la nit de Halloween amb l'inici d'una nova i esgotadora campanya electoral. De fet, encara no tinc massa clar si ha estat casualitat, masoquisme o mala bava però el cas és que arribar a casa després de participar en la ja tradicional caminada mortuòria que durant aquesta nit organitza l'Acocollona't de Girona, l'única zombie walk en què admeto barrejar-me i em sento segur, per engegar la televisió i trobar-me un carrusel interminable de nous debats polítics amb els seus respectius representants perbocant les seves tesis de sempre, com si es tractessin de noves soques actualitzades del virus Z, ha estat una de les experiències més espantoses i alhora clarividents que he viscut últimament. Ningú ens salvarà d'aquesta pandèmia final perquè si ens aturem a pensar, a observar els fets que se succeeixen setmana rere setmana, anem de pet a l'infern, a la zombificació absoluta del suposat raciocini humà. L'emfatització del discurs propi ha engolit l'empatia vers l'altre i tothom cobeja avançar mossegant, descarnant, devorant. Som víctimes d'hordes diverses de zombis infectes. I amb els zombis no es pot parlar, ni raonar, ni dialogar, ni res. Ja és massa tard per una vacuna o un antídot. Només ens queda deixar-nos atrapar o intentar fugir a alguna illa del carib tot reservant-nos una bala a la recambra per si ens atrapen pel camí.
