La majoria dels ajuntaments gironins s'han abonat a incrementar impostos i taxes als seus veïns. És una vella i perversa tàctica. Es mantenen gairebé congelats abans de les eleccions i s'apugen tot el que es pot tan bon punt s'inicia un nou mandat. La memòria és dèbil i al cap de quatre anys els ciutadans ja no recorden que els seus ajuntaments van provocar una major pèrdua del seu poder adquisitiu. Aquest any s'han arribat a produir augments escandalosos, com a l'Ajuntament d'Olot, esmenats gràcies a la iniciativa d'una veïna que va recollir 2.500 firmes en només un parell de dies. L'Ajuntament d'Olot pretenia apujar, de cop i volta, un 14% l'IBI, un 14,7% les escombraries i un 12% l'IAE. D'escàndol. Al final, s'ha vist forçat a rectificar i l'augment de l'IBI serà del 4% i la taxa d'escombraries, del 4,77%; uns percentatges que no deixen de ser prou elevats en l'actual situació econòmica dels particulars. A Castell-Platja d'Aro, el nou consistori també ha desplomat la butxaca dels seus veïns amb un increment brutal de la taxa d'escombraries (35%) i de l'IBI (11,90%). A Salt, les escombraries pugen un 14%; a Banyoles, un 8% les escombraries i un 4% l'IBI; a Girona, un 2,75% l'IBI i fins a un 6% l'IAE; a Lloret, un 3% l'IBI, un 2,8% l'IAE i un 2,8% l'impost de circulació; a Llagostera, un 5% les escombraries i un 4,55 l'IBI.

Una de les justificacions donades pels ajuntaments, especialment el d'Olot, és l'augment dels salaris dels treballadors públics. I els de la resta de ciutadans que treballen en el sector privat? Des de la crisi de 2008, uns han perdut la feina i no l'han recuperada; d'altres l'han recuperada, però amb un salari sensiblement inferior al que tenien abans de la crisi; els més afortunats han mantingut la feina però amb una reducció salarial o una congelació o un lleuger augment. Aquest és el món real després d'una crisi que ha deixat molts ciutadans en situació de pobresa, com constaten permanentment entitats com Caritas, la Creu Roja o el Banc dels Aliments. El sector públic, començant pels polítics que governen les institucions, viu aliè a aquesta nova realitat social.

És una evidència que la crisi econòmica ha eixamplat la bretxa entre els salaris més elevats i els menys. Amb la crisi, les empreses es van veure obligades a reestructurar-se per poder competir i moltes famílies van veure disminuïts els seus ingressos. Les administracions públiques són les úniques que no s'han reformat. Mantenen el greix i les mateixes estructures d'abans de la crisi. Collant la cada cop més precària economia de moltes famílies, l'únic que s'aconsegueix és engrandir les diferències socials.