Està ben clar que el Govern espanyol s'entesta a resoldre per vies exclusivament judicials l'erròniament anomenat « problema catalán», malgrat que el conflicte és d'evident naturalesa política i afecta no només Catalunya, sinó tot l'Estat espanyol. En lloc d'intentar trobar una solució negociada del problema revisant les condicions d'autogovern, tal com varen aprovar el Parlament de Catalunya i les Corts Espanyoles l'any 2006 mitjançant un nou Estatut d'Autonomia que va ser ratificat pel poble català per mitjà d'un referèndum per majoria aclaparadora, els successius governs espanyols han obviat qualsevol empatia envers Catalunya i han optat per aplicar mà de ferro a base d'un estudiat i dur programa de recentralització ignorant i menyspreant les legítimes ànsies de milions de catalans, independentistes i no independentistes, d'assolir més àmplies cotes de llibertat. La solució que va aplicar el Partit Popular (PP), en aquell moment en el poder, en contuberni amb els franquistes radicals de Vox, va consistir a impugnar el nou Estatut davant el Tribunal Constitucional (TC), que va resoldre anul·lant els articles més fonamentals del document, la qual cosa va provocar l'any 2012 la primera gran manifestació pacífica de protesta i va obrir una terrible i ja llarga crisi política entre el Govern de la Generalitat i el de Madrid. Posteriorment el Govern espanyol va enviar els seus policies i guàrdies civils primer a portar a terme registres a despatxos i domicilis particulars de polítics independentistes, seus de partits i entitats culturals i àdhuc d'empreses privades, i l'1 d'octubre del 2017 a atonyinar salvatgement pacífics ciutadans que només volien votar en un referèndum que ni tan sols era jurídicament vàlid, la qual cosa va provocar unes esgarrifoses imatges de brutal violència que varen donar la volta al planeta i va produir una general indignació a milions de persones que en varen ser coneixedores gràcies a la premsa internacional i les diferents cadenes de televisió d'arreu del món. Imatges inimaginables en una democràcia autèntica que només s'havien vist o imaginat a països governats per dèspotes i dictadors.

I, per acabar d'adobar-ho, sense avergonyir-se'n, el Govern espanyol utilitzant com a instrument de venjança el polititzat Tribunal Suprem (TS), mitjançant un judici farsa televisat que ha fet enrogir de vergonya juristes de tots els països civilitzats d'Europa i Amèrica en constatar la falta de les més elementals garanties processals en què es va desenvolupar el procés, després de tenir-los dos anys en presó preventiva, ha condemnat mitjançant una demencial sentència -que suma més de 99 anys de presó- els principals líders independentistes. Sentència, dictada per jutges que juguen a fer de polítics i que tècnicament no s'aguanta per enlloc, contra el vicepresident del Govern autonòmic, cinc consellers i àdhuc la presidenta del Parlament de Catalunya, així com dos presidents de moviments socials -Assemblea Nacional Catalana (ANC) i Òmnium Cultural (OC). Tot això amb el clar i primordial objectiu d'atemorir la població catalana i, sobretot, escarmentar els responsables del moviment independentista.

I això no va ser tot. El govern del president Rajoy, amb l'aquiescència del PSOE, va aplicar a la Comunitat Autònoma de Catalunya l'Art. 155 de la Constitució, que va comportar la destitució del president legítim de la Generalitat, Carles Puigdemont, que es va veure obligat a exiliar-se a Bèlgica, i de tot el seu gabinet, deixant la Generalitat de Catalunya sota l'administració del Govern de Madrid.

Atesa l'evident i provada incapacitat del Govern espanyol per solucionar d'una manera dialogada i democràtica el contenciós amb Catalunya i que els tribunals espanyols mai el resoldran empresonant independentistes perquè es tracta d'un problema que és intrínsecament polític i no jurídic, és arribat el moment que els manaires de la Unió Europea, d'aquesta Europa que presumeix de ser el paradigma de la democràcia i el paladí dels Drets Humans, es mentalitzin que el cas català ha deixat de ser un problema intern de l'Estat espanyol per convertir-se en un problema comunitari -hi ha tres escons buits en el Parlament europeu que clamen al cel perquè haurien d'estar ocupats per parlamentaris catalans que també són ciutadans comunitaris que han estat votats per milions dels seus conciutadans-, la qual cosa obliga els responsables de la Unió Europea a deixar de fer-se els desentesos mirant cap a un altre costat com si la cosa no anés per a ells i prendre cartes en l'assumpte. Cal que es posin les piles i es decideixin a obligar les dues parts implicades a asseure's a la taula de negociacions i no deixar-los aixecar fins que hagin arribat a una solució justa i equitativa del problema i, de passada, evitar la vergonya que Espanya ostenti el trist honor de ser l'únic país de la Unió Europea amb presos polítics a les seves presons.

Si no ho fa, el problema es pot agreujar fins a situacions extremes i imprevisibles. I arribat el cas, les anomenades democràcies europees, la major part països membres de la Unió Europea, no estarien exemptes de responsabilitats.