El nom de Vasily Kamotsky segurament no us digui res però si us dic que és el campió mundial de Slapping Championship, una mena de pseudoesport consistent a veure qui reparteix les millors i més sorolloses bufetades, potser us sona més. I mai més ben dit. Si busqueu per internet i us deixeu atrapar pels molts vídeos que aquest rude i barbut granger siberià de quasi trenta anys i cent seixanta quilos protagonitza, és probable que quedeu encisats per l'innat talent colpejador que atresora. Digne hereu de l'enyorat Bud Spencer, Vasily Kamotsky no només ha recollit la inconfusible tècnica de la no menys inigualable bufetada de Carlo Pedersoli, la clàssica hòstia lateral amb la mà totalment oberta que l'actor italià va immortalitzar amb savoir faire en un bon grapat de pel·lícules que són llegenda del cinema, entre elles les populars Le llamaban Trinidad, Y si no, nos enfadamos o Par, impar, sinó que sobretot l'ha aconseguit perfeccionar per introduir-la amb èxit a l'àmbit esportiu. Perquè si una cosa li faltava al noble art d'atonyinar galtes, era disposar de la seva pròpia disciplina esportiva. O xou, que pel cas és més o menys el mateix. Qui hagi vist algun d'aquests combats haurà xalat amb la fortalesa i l'estoïcisme de la que solen fer gala els participants, dos paios que, a banda de no semblar massa centrats, les coses com són, han de bufetejar-se sense descans fins que un dels dos aparti la cara, es rendeixi o quedi finalment noquejat. Canella fina.
L'èxit més recent d'aquest pseudoatleta rus, a qui a partir d'ara prometo seguir amb devota afició, ha estat esclafar-li la cara a l'últim pobre desgraciat que ha tingut la suficient inconsciència com per reptar-lo, un influencer anomenat instagramer zombi. Sí, ho sé, només amb el nom ja mereixia poc menys que morir. I en efecte, l'encontre no ha decebut els fans, ans al contrari, ha acabat esdevenint una veritable meravella plàstica, un monument a l'hòstia executada amb emoció, un correctiu que, com aquell rebut fa anys pel nostre cara anchoa, segurament ha servit per salvar el receptor del seu propi col·lapse mental. Si és que no l'ha desgraciat del tot, que vistes les imatges, el dubte hi és. Sigui com sigui, si hi ha una cosa que totes les altres tècniques de lluita cos a cos no tenen, és aquesta capacitat d'humiliació implícita, aquesta virtut d'alineació espai-dolor-temps a la qual sempre segueix una irrefutable funció alliberadora del «gilipollisme»; tampoc cal descobrir ara el poder sanador i reafirmant d'una bona hòstia donada a temps. I si no penseu en la bufa que de ben segur mai van rebre els cinc principals candidats polítics d'aquestes noves eleccions generals, les quartes en quatre anys, o el Gandalf de Blanes, el senyor dels CDRs. Per tots ells ja és massa tard; només ens queda imaginar com de bé els hauria anat trobar-se, en el moment just, amb un Vasily Kamostky disposat a espavilar-los.
