Ara que els robots han començat a substituir els treballadors en les factories, res hauria d'impedir que també els ministres i subsecretaris fossin rellevats per màquines. Potser un govern així acabaria amb la permanent crisi d'interinitat política que afligeix ??Espanya des de fa tres anys.
La feina del governant és prou repetitiva com perquè la faci un autòmat degudament preparat. El seu és reunir-se cada setmana en Consell de Ministres, col·locar com a assessors la parentela i amistats, demanar informes, encarregar decrets i pujar a l'avió oficial per viatjar a tota mena de cimeres.
Res que no pugui fer també (i sense cobrar) un androide dotat dels necessaris programes i algoritmes per al compliment de l'alta funció que se li assigna. N'hi hauria prou d'incorporar als seus xips el programa de govern del partit que guanyés les eleccions, en la seguretat que l'executaria al peu del que promet.
La seva seria una intel·ligència merament artificial, és cert; però intel·ligència, al cap i a la fi. Això és més del que es pot dir de molts dels ministres de carn i ossos que sovint ens sorprenen amb les més singulars ocurrències.
A cap robot se li acudiria, per descomptat, canviar el calendari escolar de manera que el curs comencés al mes de gener, com va fer al seu dia un trencador ministre d'Educació de Franco. El calendari julià de Julio Rodríguez va durar poc; però així i tot és una mostra del perill que té un governant tradicional, dels que encara es fan servir.
La lògica informàtica (valgui la redundància) impediria també a un androide disfressar de «creixement negatiu» la caiguda de la producció, com va fer el titular d'Economia Pedro Solbes quan la crisi començava a arruïnar el país. I difícilment asseguraria que el diner públic «no és de ningú», segons la innovadora teoria de la propietat esbossada anys enrere per l'avui vicepresidenta de Govern, Carmen Calvo.
Per contra, les màquines que ja estan robotitzant la producció, aquí i sobretot a Pequín, no solen incórrer en carències de lògica ni tenen ocurrències pròpies, donat el seu caràcter mecànic i subaltern. Són, a més, inassequibles al suborn; i a canvi, li farien molt escassa despesa al contribuent. Una mica de manteniment, algun greixatge, dues revisions a l'any i para de sumar.
Juga a favor d'aquesta teoria maquinal, amb la qual s'automatitzarien les tasques de govern, el prestigi de què gaudeixen els robots. Cal notar que en el llenguatge col·loquial sol qualificar-se elogiosament de «màquina» qualsevol individu que destaqui per la seva capacitat de treball i / o enginy.
Per anar bé, per tant, que el president i els seus ministres es comportessin com unes (o uns) màquines en l'exercici del seu càrrec: ja perquè treballessin molt, ja perquè ideessin solucions en lloc de problemes per a la bona marxa de país. Lamentablement, l'experiència suggereix que aquest no és el cas, excepte molt ocasionals excepcions. Millor les màquines pròpiament dites.
Sona una mica malament que el Govern el formin robopolítics a la manera de robocops; encara que res es perd per provar. El pitjor que podria passar és que les màquines es rebel·lessin com els replicants de Blade Runner i ens fessin un cop d'Estat. Però això ho fan també de vegades els governs més o menys humans.
