Les pràctiques socials i protocol·làries entorn de la mort han variat sensiblement des de mitjan segle vint fins ara. Al mateix temps que han canviat molt les relacions personals i de veïnatge. Eren temps en què encara no s'havien generalitzat moltes de les novetats que ara distreuen la nostra atenció, i ens retenen en certa manera enclaustrats, en companyia dels eficaços aparells que, en certa manera, ens aparten del nostre més immediat entorn, mentre ens permeten estar en contacte amb el més llunyà univers. També el trànsit motoritzat cada vegada més intens ha envaït els carrers, dificultant moltes de les celebracions externes que abans eren consuetudinàries.
Eren temps en què quan una persona estava greument malalta se n'assabentaven amistats i veïns. I, si es preveia un proper desenllaç, es feia notar amb el pas del viàtic que es dirigia a casa del qui es considerava en imminent perill de morir. En produir-se el decés, els més propers a la família del finat se n'assabentaven tot seguit i si era necessària la seva presència, aquesta era immediata. El mateix dia el sereno del barri o un missatger al servei de la funerària passava per les botigues del barri per anunciar l'hora de l'enterrament. Si la família tenia possibilitats econòmiques es publicava una esquela en el periòdic local. La porta de l'escala del domicili mortuori es mantenia entornada si només tenia un batent; i si era de dos batents, un es mantenia tancat.
Quan s'apropava l'hora de l'enterrament, s'anaven concentrant els assistents, davant la casa del difunt, mentre en moltes finestres i balcons s'hi veien sortir els curiosos, com si presenciessin un espectacle. Puntualment arribava el cotxe fúnebre de la categoria d'acord amb el que podien o volien disposar la família afectada. Cotxe arrossegat per un o dos cavalls, i en casos més solemnes amb quatre o sis cavalls. D'enterrament amb més de dos cavalls només en recordo un de l'any 1944. Cavalls que lluïen un aparatós plomall, si la categoria ho requeria. Amb la mateixa puntualitat arribava la clerecia parroquial. Un, tres, cinc, set, nou, onze capellans o confraria oberta, que consistia en un nombre indeterminat de més d'onze clergues. Si eren onze o més, el rector o vicari vestia capa pluvial, dos diaques vestint dalmàtica i dos bordoners també amb capa pluvial. Un acòlit portava l'encenser, i en tots els casos un escolà encapçalava la comitiva portant la Creu alçada, mentre un altre anava tocant la campaneta. Els empleats de la funerària baixaven el taüt i el col·locaven en el cotxe. Els clergues cantaven un responsori i seguidament es formava la comitiva. En alguns casos unes monges vetlladores, portant un ciri, anaven a cada costat de la carrossa fúnebre. O uns amics del difunt sostenien unes gases negres si es tractava d'un adult o blanques si era un infant. Darrere el cotxe es formava la presidència familiar, acompanyada del director espiritual del difunt si era el cas. Seguien la resta de familiars, sempre per ordre de proximitat i tots els amics i coneguts que s'hi volien fer presents. Els de les primeres files tots vestits de negre i en un respectuós silenci. Els de més enrere cada vegada més enraonadors, i alguns sense deixar de fumar. Els assistents eren només homes. Les dones ja assistirien als funerals que se celebraven uns dies més tard. La comitiva es dirigia a l'església parroquial. El clergat i la majoria dels assistents entraven al temple on es cantava un responsori. El cotxe fúnebre amb el difunt es quedaven davant la porta del temple. Alguns dels concurrents es quedaven al carrer per no haver de deixar de fumar, o per fer notar el seu anticlericalisme.
Acabada la celebració en el temple, es tornava a formar la comitiva i es dirigia al portal del Carme. Lloc situat al límit del que és ara la plaça de Catalunya, prop del Jardí de la Infància. Encara s'anomenava «El Portal», quan ja feia anys que s'havia enderrocat la muralla, i el portal ja no existia. Els que formaven el dol se situaven en la vorera ran de la barana del riu, i en front s'hi posava el clergat que cantava un responsori, i tot seguit es retiraven, restant només el que aniria al cementiri, amb l'escolà portador de la creu. Seguidament s'iniciava la desfilada dels assistents que anaven donant el condol als familiars, uns només amb una inclinació de cap, altres encaixant i pronunciant uns mots de confort. Seguidament el cotxe fúnebre emprenia el camí del cementiri, precedit pel cotxe on anava el vicari i seguit dels cotxes d'acompanyament que abans eren de tracció animal, i posteriorment automòbils. Si es tractava d'una família escassa de recursos, la comitiva formada pel vicari, l'escolà amb la Creu i els familiars i amics més propers, seguien caminant fins al cementiri. Per retornar al temple parroquial, el vicari i l'escolà ho feien muntats en el cotxe fúnebre, encabint-se en el pescant, al costat del cotxer.
Fins a l'any 1952 a la ciutat només hi havia tres parròquies. El terme de la del Mercadal arribava fins a Palau Sacosta, exactament a l'actual carrer Joan Reglà. La de Sant Feliu s'estenia des de Pedret fins a la Rambla. La de la Catedral arribava fins a Vila-roja on començava el terme de Sant Daniel. Si el domicili del difunt es trobava a les darreres cases del carrer del Carme, o del carrer de la Rutlla o a prop dels Salesians, el recorregut que havia de fer el clergat des del temple parroquial fins al domicili mortuori i des d'allí retornar al temple, continuar fins al portal del Carme i finalment retornar al temple, podia representar una caminada d'un o més quilòmetres.
Des que vigien aquells costums han passat uns setanta anys. Ara tot és molt diferent. Primer es va disposar de sales de vetlla, al carrer Anselm Clavé, posteriorment es construí el Tanatori a la carretera de Sant Feliu. Se celebren més comiats en el Tanatori que en les parròquies. Cerimònies de comiat, en el Tanatori que poden ser laiques o religioses. Les comitives fúnebres ja no es practiquen ni seria possible practicar-les, atesa la densitat de trànsit motoritzat. Els cotxes de tracció cavallar han estat substituïts per moderns automòbils. L'Església ha suprimit el pagament de taxes. Les exèquies religioses unifiquen enterrament i funeral. Fora casos extraordinaris o les exèquies de clergues, celebra un sol prevere i en alguns casos un diaca.
No passa a invitar el sereno, que ja és un funcionari extingit, ni l'empleat de la funerària. Però es publiquen moltes més esqueles en la premsa local. Ben poques persones mantenen el costum de vestir de dol. En tot cas es manté només en la celebració de comiat, mentre que abans s'allargava durant dos anys per la mort dels pares, un any pels avis, oncles i ties. Algunes viudes vestien de negre la resta de la seva vida. I era un dol que no només consistia a vestir de negre, sinó que també comprenia abstenir-se d'assistir a festes i espectacles. El temps va passant i els costums es van adaptant a les circumstàncies de cada moment.
