El filòsof espanyol Fernando Savater va escriure el llibre Els set pecats capitals, on descriu que «la supèrbia no és només el major pecat, segons les escriptures sagrades, sinó l'arrel mateixa del pecat». Per tant, d'ella mateixa en ve la major debilitat. «No es tracta de l'orgull del que tu ets, sinó del menyspreu del que és l'altre, el no reconèixer els semblants. Va per la vida exhibint els seus poders i els seus mèrits, proclamant el que té, però la veritat és que no en té. Ésser superb és bàsicament el desig de posar-se per damunt dels altres». «La supèrbia és el valor antidemocràtic per excel·lència». I quan la supèrbia orienta les decisions transcendentals, es cometen errors garrafals com els que s'han materialitzat als resultats d'aquestes eleccions. Ho pronosticava el candidat de Més País a les eleccions, Íñigo Errejón, contra el president de Govern encara en funcions, Pedro Sánchez, per fer «anuncis electorals», quan, al seu parer, les mesures podrien estar ja en marxa «si Sánchez hagués tingut menys supèrbia i més generositat» formant un Executiu i evitant les repetició electoral. La supèrbia obnubila els ulls de qui la pateix, ho podem veure amb els ulls ben clars en la conducta d' Albert Rivera, líder de Ciutadans, responsable del seu enfonsament a les urnes que d'haver obtingut 57 escons als comicis d'abril han passat a tenir 10. La seva actitud erràtica, amb una constant xuleria vers, sobretot, Sánchez, i en tot moment grollera, l'ha dut a cometre errors monumentals. I ja se sap, del didactisme inherent a «dels errors s'aprèn», passem a la política on «els errors es paguen». En aquesta polarització s'han donat les condicions òptimes per al ressorgiment de la dreta, encapçalada pel PP i per l'ascens vaticinat per les enquestes de Vox. «Qui juga amb foc es pot cremar o es crema».
