En aquesta època de nacionalismes egoistes, parafrasejant el gran Chaves Nogales, és millor posar-se les mans a la butxaca i anar-se'n a voltar pel món.
Vivim en un moment en què la baixesa intel·lectual dels nostres polítics està trencant molts dels ponts construïts fins ara i frustrant milions de persones, que segueixen l'espectacle de la política com si d'un clàssic de futbol es tractés. Al cap i a la fi, la classe política és el reflex de la societat. No hi ha autocrítica i el contingut dels arguments cada dia és més buit. És indiferent si un mira cap a l'esquerra o cap a la dreta, tot està infestat per hooligans de banderes que, com un ramat, es deixen dirigir per un gos pastor. Amb la gran diferència que el gos no té cap mala fe.
L'extrema dreta i el nacionalisme català s'alimenten entre ells. Cadascun d'aquests bàndols necessita l'altre per poder seguir amb el seu relat ple de mentides, odi i eslògans prefabricats per algun departament de màrqueting que està fent l'agost des de fa molts anys. Apareixen cartells assenyalant periodistes no afins al procés, la gent més moderada de tots els partits són tatxats de traïdors en el moment que aterren en l'obvietat i els primitius llueixen banderes amb àguiles plenes de pols al crit d'« una, grande y libre». Franquistes. Un país que no aprèn dels errors del passat està condemnat a repetir-los.
Mentrestant el Tsunami Democràtic segueix fent la seva gimcana particular. Volen imitar els Armilles Grogues però versió Pachá. Els manifestants francesos es mobilitzaven els caps de setmana, aquí ho fan entre setmana. Una cosa és ser un intent de revolucionari i l'altre és no poder anar a esquiar a Baquiera o perdre't la barbacoa amb amics a la Costa Brava. Al final, això és un moviment mogut per una burgesia que anys enrere callava quan s'havia d'afrontar una repressió de veritat i no la que diuen afrontar ara des d'una taula VIP de Bling Bling. L'extrema dreta ultranacionalista ho celebra, com quan Rajoy feia la campanya a l'independentisme, ara són ells qui la hi estan fent a Vox. Potser per interès. Paradoxalment, a Waterloo, en Vivales només troba el recolzament de les extremes dretes més podrides d'Europa, a diferència d'aquí, que els aconsegueix dels residus més inhòspits: Gallifantes, Cotarelo, Albano Dante, Mark Serra... tots ells amb una cosa en comú, de petits es van donar un cop al cap amb alguna porta. La mateixa porta que Abascal i companyia.
No hi veig solució. Al final serà millor posar-se les mans a la butxaca i començar a caminar sense mirar enrere. Així potser trobem un amagatall on reunir-nos tots els que, com jo, no veuen la política com un partit de futbol i saben com acaba la història quan les banderes i els nacionalismes egoïstes centren tota l'atenció. Estem entre l'espasa i la paret, contra uns i altres. Equànimes, que no equidistants. Tornant a parafrasejar Chaves Nogales.
Potser ser així en aquesta Espanya sigui un luxe excessiu.
