Els debats sobre la transició energètica prenen velocitat de creuer: la setmana vinent m'han convocat a quatre actes en aquesta direcció. La dificultat més gran en aquest moment és fer veure la grandària del problema, la urgència d'actuar ràpidament per poder complir els objectius que la Unió Europea ha programat per al 2030.

Tots ens situem en una posició de confort i ens resistim a abandonar-la per por d'anar a pitjor. La incertesa pesa en les nostres maneres d'actuar i ens frena. Els empresaris dubten invertir si no tenen clara l'amortització en un període raonable de 5 o 7 anys, terminis en els quals sovint es finança la inversió. De fet, el mateix passa en el sector domèstic: costa decidir fer reformes a l'habitatge, tant per les molèsties com per un finançament que podria minvar la nostra tresoreria diària. I què no dir dels cotxes elèctrics? Aquí els dubtes són majúsculs: hi ha una alternativa assequible per als meus desplaçaments diaris? Trobaré prou punts de càrrega per alimentar el cotxe? Com finançarem el cotxe elèctric? Aquesta setmana he hagut d'explicar que si ara ens comprem un cotxe dièsel, quan l'haguem de canviar i vendre, el valor residual serà zero. Per tant, convé plantejar-se els escenaris de futur a l'hora de prendre decisions de compra.

El món que s'està dibuixant és radicalment diferent del que estem acostumats a viure. És un model on les coses passaran en una xarxa digital, terriblement volàtil i gràcies a la intel·ligència artificial podrem fer front a aquesta vida canviant.

En l'àmbit de la xarxa elèctrica hi ha un concepte que es diu de restriccions tècniques. Això, a la pràctica, és un calaix de sastre que serveix per pagar més a una central elèctrica que es troba dins un espai que té dificultats per ser alimentat. Per exemple, Barcelona no pot ser alimentada completament per les línies que hi arriben i ha de tenir en marxa una de les centrals de cicle combinat de gas de la ciutat per poder satisfer la demanda interna. És un cas de restricció tècnica que podria ser resolt si s'augmenten les línies d'alta tensió i la transformació que alimenta la metròpoli. Però a vegades això no és fàcil i fins i tot és impossible per qüestions físiques, de xarxa o econòmiques.

Ara imaginem que hem arribat a l'any 2030 i tenim 1,2 milions de cotxes elèctrics connectats de forma que podem comprar o vendre electricitat segons la disponibilitat del cotxe i el preu del mercat. A aquests cotxes connectats afegiu-hi també uns habitatges que disposen de plaques fotovoltaiques amb bateria i que poden comprar o vendre a la xarxa. Posem que tenim un transformador amb 200 cotxes connectats i 500 cases. Pot haver-hi un moment al dia, potser entorn de les vuit del vespre, en què tothom vulgui carregar el cotxe i les cases demanin electricitat a la xarxa per fer anar la calefacció en geotèrmia i fer vida de família. Ens pot passar que el transformador arribi a una situació de saturació i tingui risc de caure. És un cas de restricció tècnica. Ara anem a l'altre costat: fa sol i les cases estan buides, és dia feiner i exportem electricitat a la xarxa perquè el preu del mercat és alt per la demanda de la indústria i del comerç. El transformador té problemes per absorbir tanta potència i exportar-la a la subestació i d'aquí a la xarxa d'alta tensió. Restricció tècnica. Tant en un cas com en l'altre avui es resoldrien canviant el transformador per un de més gran, traçant noves línies elèctriques... però hem de tenir clar que no es podrà canviar tot i que les capacitats de la xarxa són infinites. Llavors el sistema té l'obligació de ser intel·ligent i aquí és on el consumidor agafa poder.

Quan en un moment determinat la xarxa, o el transformador, estiguin vora un punt de col·lapse, els preus hauran de canviar. L'electricitat serà més cara, tant a la compra com a la venda, i aquí és on l'usuari pot tenir el seu paper, gestionant com consumeix la bateria del seu cotxe o de casa seva i la ven a la xarxa o la compra per emplenar-la. Aquest joc, tremendament complex, exigeix un salt tecnològic molt gran, i pot ser una ajuda imprescindible per a la compra del cotxe elèctric, atès que la plusvàlua de gestió de xarxa contribuiria a la seva amortització.

El consumidor tindrà un paper preponderant en el nou sistema. Al sud d'Espanya hi poden fer els parcs fotovoltaics que vulguin, però qui posarà el preu serà el consumidor. És aquí on hem de treballar, fent-nos flexibles i millorant la capacitat d'emmagatzematge.

Aquesta dimensió financera associada a l'equilibri entre oferta i demanda energètiques també es donarà amb la taxa de CO2. A la nostra empresa comprem gas natural per alimentar la central de cogeneració. Aquest gas enguany el comprem a 26,5 €/MWh. El 2017 vam decidir invertir en una caldera de vapor amb biomassa. Aquest vapor el tenim a un preu de 31,5 €/MWh. Per què vam fer això? Perquè el nostre sector, junt amb altres cinc, estem subjectes al mercat de CO2. Hem de comprar drets de CO2 que en el mercat han passat de 5 a 25 €/tCO2. Doncs bé, el vapor generat amb gas natural, si hi afegim el cost dels drets de CO2, té un cost de 35 €/MWh, superior al vapor generat amb gas. És un exemple per entendre el mecanisme que tindrà lloc arreu en aplicar la taxa de CO2.

La meva feina aquests dies és fer veure a l'administració la urgència de fer pedagogia i generar un relat potent i fàcil d'entendre per a la gent. També convèncer els empresaris per fer-los veure que cal sortir de la zona de confort i preparar un futur on la flexibilitat i la volatilitat seran corrents i esdevindran la norma diària. Tenir-ho clar vol dir sovint gaudir d'una oportunitat, i la indústria catalana té davant seu una ocasió semblant a la de la primera revolució industrial, que no podem deixar escapar.