Es un matí fred de tardor. Creuo un pont ple de llaços grocs que flamegen al vent. A mesura que he anat creuant pobles, cap a la Catalunya profunda, els llaços, les pancartes, els municipis «pertanyents a la república catalana», es multipliquen.
A Amer em diuen que la processó de divendres passat, 8 de novembre, quan es va donar sepultura al pare de l'expresident Carles Puigdemont, va ser multitudinària i sentida. Diversos dies més tard, al cementiri buit es veu una làpida (encara) sense nom envoltada de flors grogues arruïnades per la gelada.
A Amer els estranys són mirats com extraterrestres. És tan petit i apartat, gairebé remot, tan mancat de joventut, que un té la sensació que podria desaparèixer en l'anonimat, com si certa nul·litat vingués a per un. La qual cosa per a alguns pot ser ideal, però no per l'ànsia de poder que ha estat el ressort de la història de Carles Puigdemont. Aquest anonimat l'explica.
Al cafè de Ludovico Pío tothom em rep amb una cordial «bon dia». Allà un grup d'homes discuteixen sobre la independència tot explicant aventures dels últims enfrontaments amb els Mossos. Tots ells hi han participat. Els uns i els altres, amb la cistella de bolets que han anat a recollir a la muntanya a una banda, busquen al Google dels seus mòbils dades històriques per refutar, sense importar-los barrejar faula amb misticisme.
Pregunto al poble i trobo l'únic bar espanyolista. Fins i tot a Amer hi ha «botiflers». Em diuen que al poble qui no pensa igual s'ho calla. A la plaça de la Vila hi veig cartells del borbó capgirat i una bandera amb la cara de Puigdemont que resa «No surrender», la mateixa frase que té el pin de la dependenta de la pastisseria de la família Puigdemont, que em recomana les galetes d'avellanes. A la façana de Correus un cartell denuncia l'empresa com a «finançadora de la repressió».
Malgrat que han passat dies de la mort del pare de Puigdemont, m'expliquen que al poble se'ls ha posat malament. La raó: tots sabien que el seu fill no podia presenciar el seu enterrament. Sembla com si tot Amer suportés una imminent derrota, que han sabut encomanar els seus líders a l'atmosfera. Una derrota que és com la humitat a les cases en ruïnes i que sembla filtrar-se per cada porus de la vila.
Havent començat per la tomba del pare de Puigdemont, la visita a Amer sembla tancar un cercle en el seu record, aquesta imatge d'oblit que ve per la causa, per totes les causes, les d'unes flors trencades en una tomba sense nom.
