Hi ha cançons que et persegueixen. No es tracta només de les peces d'actualitat que sonen per terra, mar i aire fins a l'extenuació, o d'aquells himnes populars que semblen immunes al pas del temps. Ni tampoc de les que t'identifiquen amb una situació o una persona concretes, i que escoltes recurrentment perquè d'alguna manera et recorden una versió de tu mateix i un passat que es resisteix a desaparèixer. Em refereixo a les cançons que, t'agradin o no, emergeixen en els llocs més insospitats i amb una persistència que ratlla el malson, com si la seva aparició fos la perfecta simbiosi entre assetjament i missatge ocult. Que l'escoltis en una emissora musical o perquè vas sempre als mateixos locals entra dins de la lògica, però el que no és tan normal és que proliferin en contextos que no s'hi presten. Un exemple: en un mateix dia, et veus obligat a escoltar-la de principi a final perquè és al fil musical d'una centraleta, poc després te la subministren en una sala d'espera i sona de passada a la pel·lícula que has anat a veure. Perquè més enllà del fet que vagi apareixent de tant en tant, que ja de per si és tirant a marcià, pot passar que et soni diverses vegades en una mateixa tarda, com presoner d'un bucle que només et té a tu de fil conductor. És clar que, al final, no pots evitar parar l'orella al que tanta repetició et pot voler dir. Assumint que em passa amb The final countdown d'Europe, amb Macho man de Village People, Total eclipse of the heart de Bonnie Tyler i amb Take on Me d'A-ha, si conjugo totes les lletres em surt que potser la meva masculinitat, entesa en la seva accepció més òbvia, està arribant al seu final, que m'urgeix una refundació sentimental o que hauria d'anar reordenant les meves prioritats. Si ho analitzo en termes estrictament formals, resulta que totes aquestes cançons pertanyen a la meva primera dècada de vida, i per tant són una invitació a entendre que és allà, i no a la vida adulta, que hi tinc la majoria de respostes. O potser és simplement que haig de canviar d'hàbits i de dentista per deixar d'escoltar-les, tot i que alguna cosa em diu que em continuaran perseguint perquè encara no he captat el seu missatge. Però vaja, podria ser pitjor: parlant amb una persona del tema, em va dir que li passava amb el Bailamos d' Enrique Iglesias. Moral: sempre hi ha algú que està més cardat que tu.