El professor Manel

De l'escola de la meva filla, que és la meva, i que no ha deixat de ser mai un dels meus temes literaris més estimats, en sortí dilluns un nen d'onze o dotze anys visiblement neguitós, el somriure forçat i quan trobà la seva àvia li digué: «Tinc una notícia per a tu. El Manel és un imbècil». Es referia al professor Manel Erència i Condal, el meu tutor de cinquè d'allò que en diguérem EGB. L'àvia li retragué la paraula, però de seguida sortí la meva filla i no vaig poder escoltar què havia passat.

Sigui com sigui, estigues segur d'alguna cosa, el meu estimat noiet. El Manel no és cap imbècil. El Manel és el millor professor que tindràs mai, el mestre que quan siguis gran més agrairàs haver tingut. Lamentaràs que no pugui educar també els teus fills. El professor Manel és una catedral alçada del no-res. Una estranya flor, estranya i improbable. No parleu més de poesia tot trepitjant les flors estranyes! Per la seva paciència, per la seva exigència, per la seva humanitat, pel seu talent; pel seu imaginari, pel seu humor, per la seva tècnica, perquè cada paraula la diu ben dita, perquè tot en ell respon a un criteri que és el criteri de les persones lliures, civilitzades i cultes, el Manel està fent de tu una persona, un ciutadà, algú capaç de no tenir por a la vida i d'extreure'n tot el profit, tota l'alegria.

Potser et sembla un professor incòmode. A mi també m'ho va semblar. I no creguis que no va renyar-me, i no creguis que no va cridar-me, i no creguis que de tant dur-lo al límit no vaig acabar tenint por de trobar el meu propi límit, una por que molt poques vegades he tingut. Però després passen els anys i el temps fa resum, i només roman el que tingué importància. Jo podria posar-me a escriure sobre el professor Manel i no aturar-me d'escriure mai més, i explicar el món sencer, perquè tots els camins em duen a ell. Perquè buscà dins meu per interpel·lar el que tenia valuós i de genuí, per projectar-ho i tenir-ne cura, per dirigir la meva ira d'adolescent allà on pogués fer-me algun servei i procurar-me alguna creixença. Em va fer de mirall i em va deixar que el trenqués. Em va estimar tant que em va deixar que, com tu ahir, l'odiés i en digués tota classe de penjaments. I fou així com lentament, modestament, amorosament i meravellosament em va educar i va fer de mi el pare de la Maria i un que avui pot donar-te una notícia molt millor que la que tu vas donar ahir a la teva àvia: i és que tot i que ara no saps la sort que tens de tenir el professor Manel, quan et facis gran ho acabaràs sabent, i només voldràs córrer cap a ell.

Vaig estar a punt de dir-te alguna cosa però et vaig veure massa ferit i vaig creure que no era el moment. No t'hauria retret l'insult i de fet jo he escrit paraules molt pitjors. No t'hauria intentat discutir els motius del teu disgust. Només t'hauria explicat que molts dies de fa molts anys jo vaig sortir de l'escola com tu. Amb la mateixa sensació d'incomprensió i d'injustícia, enfadat amb el Manel i amb el món i sense saber on projectar el meu despit a l'univers. És molt frustrant tenir dotze anys. El cos s'ha despertat però encara som tan maldestres com abans. Comencem a tenir idees però no sabem concretar-les. Tenim el desig i no sabem què fer-ne. Em donessin cent mil o un milió i no voldria tornar a l'edat que tens tu. Quin desori, quin garbuix!

No t'hauria retret res ni t'hauria fet l'escena de defensar l'honor del meu mestre més estimat: és una escena que te la reservo tota a tu, per quan els anys passin i entenguis el que et dic. Només t'hauria explicat que jo vaig ser un bèstia, que tot em brollava sense que ho pogués controlar, i que el professor Manel em va calmar. Em va ajudar a trobar el curs del riu, el traç que canalitza l'impuls i el talent, el punt de pausa que et permet moldejar l'angoixa com si fos fang, el mateix fang fonamental de què som fets. I dins d'aquest curs, les aigües del meu riu van continuar baixant igual d'intranquil·les pero sense arrasar-ho tot al seu pas. I no creguis que això és poc quan tens dotze anys.

Confia en el Manel, és el sentinella dels teus anys més foscos. Hi ha algú que vetlla quan tothom dorm, i aquest és el teu -i meu!- professor Manel, que ara creus que és un imbècil quan en realitat és el teu únic crèdit i el teu principal avalador. Com voldria tornar a les seves classes sabent el que ara sé! Com voldria preguntar-li la seva vida sencera i que ja fos maig i no hagués ni pogut advertir-nos de l'existència de les arrels quadrades -que naturalment no existeixen. Com voldria que em tornés a explicar el món a través del seu món, que algú tornés a bressolar els meus defectes, en lloc d'utilitzar-los per ferir-me; com voldria anar a la guerra amb un exèrcit tan fornit i noble com el seu! De res no servirà que et digui que l'aprofitis, ara que encara el tens. Si m'ho haguessin dit a la meva època, tampoc no hauria servit de res.

Com els llibres llegits, han anat caient els anys i jo ja n'he fet 44. Quin bocí! De vegades em demano si quan el professor Manel diu que aviat vol jubilar-se es refereix a l'escola o es refereix a mi.