Ja no només fa deu dies que tenim els resultats electorals sobre la taula sinó que sabem quina és l'aposta de Pedro Sánchez per encarar la propera legislatura. Un pacte amb Unides Podem i inevitablement el suport per activa o per passiva d'altres grups de la cambra, entre ells, imprescindibles, els independentistes o Ciutadans.
Mirant els resultats, es percep l'enorme risc que va suposar per al PSOE la repetició electoral. No només va baixar tres diputats respecte a les eleccions d'abril, sinó que Unides Podem en va perdre set. Sánchez, doncs, ha vist més limitades les opcions per arribar a la presidència. Ara només té dues opcions per arribar al govern. O bé una coalició entre PSOE i UP -que suma deu diputats menys que fa set mesos- amb l'abstenció d'altres partits o bé una gran coalició o un acord amb el PP que sens dubte hauria d'anar més enllà de la investidura. El 28 d'abril encara tenia una tercera opció, un govern PSOE-Cs que llavors sumava i ara, amb la patacada de Ciutadans, ja no suma.
Hi ha hagut altres conseqüències de la repetició electoral. I no menors. Vox s'ha convertit en la tercera força del Congrés i el PSOE ha perdut la majoria absoluta al Senat, que recordem que és la cambra on s'aprova el 155. I durant aquest mesos entre abril i novembre han passat moltes coses. Entre elles, la sentència del procés, que fa molt més difícil el suport de l'esquerra independentista a la proposta de govern PSOE-UP. Segurament, aquest escull també s'hagués produït si s'hagués configurat un govern a l'abril però crec que la situació seria diferent amb l'espanyolisme menys fort i un govern més fort.
Hi ha un altre element que esdevé determinant en aquest laberint en el qual ens trobem i és el previsible, i tot sembla indicar que proper, avançament electoral a Catalunya.
Amb la caiguda de Ciutadans i la competició interminable entre els dos grans partits independentistes, són crucials els moviments que facin JxCat i ERC en els propers mesos a Madrid. No ho són tant per les conseqüències de donar suport o no a la configuració del nou govern o provocar la seva caiguda -i, per tant, una nova repetició electoral- sinó perquè les decisions que es prendran em fa l'efecte que seran pensant en un futur electoral immediat, i això mai ha estat una bona idea.
Ja fa dies, en un article en aquest mateix diari, vaig comentar que l'autèntica maledicció que patim és viure en un cicle electoral etern que fa que les decisions deixin de ser polítiques per ser simplement electorals i que, sense política, la simple gestió electoral, més que resoldre situacions, les complica. I en aquest sentit, Espanya també n'és un bon exemple.
I ara, què? Hi haurà govern d'esquerres a Espanya o repetició electoral?
Dels tres escenaris possibles, el que veig més improbable és la repetició electoral. No només perquè cap país aguanta cinc eleccions en quatre anys i mig, sinó perquè alguns dels candidats no podran aguantar electoralment presentar-se a unes cinquenes eleccions sense ser capaços de durar ni mitja legislatura. Ja han caigut Rajoy i Rivera, Sánchez i Iglesias no les tindrien totes amb unes terceres eleccions en un any.
De ben segur que els resultats en unes terceres eleccions serien pitjors per a l'esquerra i molt millors per a la dreta i l'extrema dreta, i això sens dubte també es té en compte a l'hora d'evitar anar a les urnes.
Hi ha una cosa que sí que tinc clara, sigui quina sigui l'opció escollida per evitar anar a unes terceres eleccions, el PSOE haurà de fer moltes més concessions de les que hauria fet a l'abril. Ho hem vist amb l'acord amb UP i ho veurem si finalment aconsegueix l'abstenció de l'independentisme. Però és que si hi ha una gran coalició amb el PP, ja sigui per activa o per passiva, també haurà de cedir molt més del que hauria fet fa sis mesos amb uns populars més afeblits.
I cedir també vol dir afrontar molta més pressió política i social. En qualsevol de les dues opcions hi ha la garantia d'una tensió política molt més alta de la que hem viscut en els darrers anys. Sánchez, si forma govern, tindrà una oposició duríssima. Sigui quin sigui el govern que finalment en configuri.
Finalment, voldria fer un petit elogi de la veterania. El bloqueig inèdit en què estem es produeix en un moment en el qual els principals lideratges espanyols són de la mateixa generació, la meva. Aquella que ronda la quarantena i que ens pensàvem que érem més llestos que ningú i potser hauríem de ser més humils i reconèixer que l'experiència, la veterania, no és quelcom a retirar i menys si hi ha talent.
Venen uns mesos mogudets, en què es mouran moltes coses i veurem coses inèdites, que no es produiran per gust sinó perquè la situació només es desbloquejarà arriscant i fent política. Fer política... Quina cosa tan poc sexi però tan necessària.
