Sense cap intenció de menystenir els d'avui, que també són bons, els discjòqueis radiofònics del passat vivien en un ecosistema tecnològic més alegre i faranduler. A banda que tenien una vida desordenada i interessant. El primer que vaig veure actuar va ser en Narcís Planas, de 40 Principals, a la vella SER Empordà de Figueres. Em va fascinar veure com feia anar els discos, com manipulava els plats, com olorava les caràtules, com empenyia les cartutxeres (que reproduïen els jingles, sintonies i la publicitat) i com guillotinava els Revox (aparells de cinta oberta per emetre les gravacions llargues). La primera cançó que li recordo presentar és The power of love, de Jennifer Rush, avui absolutament oblidada. Eren els anys 80 i els discjòqueis radiofònics eren estrelles, ja fossin nacionals o comarcals, com l'esmentat Narcís o en Carles Ayats. Aquest últim, un discjòquei acadèmic que es posava les ulleres per presentar cada disc i es preparava el torn com si fos la defensa d'un doctorat. També n'hi havia d'abast provincial, com en Jordi Pagès, a Ràdio Costa Brava, que era un discjòquei prescriptor molt fresc, i en Joan Soler, de La variant nocturna, que a les matinades xiuxiuejava cançons amb una seductora veu de vellut. El burleta Pere Farjas, des de Ràdio Olot, o el popularíssim Narcís Carreras, des de Ràdio Girona. Dels 40 Principals de Ràdio Girona van sortir discjòqueis de primera divisió com el més espectacular dels que he vist mai «actuar»: en Ricard Aymerich, en «Ricky disjei». Tot un nervi. Presentava dret, feia volar els discos, les cartutxeres i quadrava les «intros» amb una perfecció mil·limètrica. Feia unes presentacions amb una xerrameca hilarant que, amb el seu aspecte d'arquetipus vuitantero feia que algunes fans l'esperessin al carrer per jo què sé després. Matinar li era feixuc i la nit era el seu hàbitat. Com la majoria d'ells. Conec un periodista que quan anava de festa per Girona i les noies li preguntaven el nom, ell contestava: Ricard Aymerich. Més d'una vegada li va funcionar. O això diu la llegenda.
Aquells «disjeis», als quals podríem afegir Marta Llach, Miquel Corral, Guindo Aguilar, Isidre Sánchez, Lluís Baena, Jordi Finazzi, Titín Janer (l'últim DJ radiofònic de Girona dels de la mala vida), t'hi podies quedar hores veient-los actuar. Eren un espectacle. Ara aquest ofici es basa a fer microclics a un ratolí que el mouen uns mil·límetres i una música que no saps d'on surt. S'enyora el crit de guerra de l'Ayats: «Apunta't això que sona a totes les pistes de ball de la Costa Brava!». Sobretot perquè ja ni tan sols queden pistes de ball a la Costa Brava.
