22 de novembre de 2019
22.11.2019
Diari de Girona

Coalició d'alt risc

21.11.2019 | 23:07
Coalició d'alt risc

Rafael Nadal s'indigna quan li insinuen que el seu casament pot haver afectat el seu rendiment. Que preguntin a Pedro Sánchez i Pablo Iglesias si el seu comportament no s'ha modificat substancialment, des del seu matrimoni a la força de la setmana passada amb quatre anys de vigència. Han perdut la llibertat individual que els estava conduint a la ruïna electoral. En formalitzar la seva relació a punta d'escopeta, empunyada pels seus votants respectius, han creuat el Rubicó. La petita coalició traspassa el mer acord de voluntats, segons demostren els atacs previsibles dels adversaris.

En una situació que guarda simetria amb la viscuda per Mariano Rajoy el 2016, el PP mai s'hagués prestat a avalar la presidència de Sánchez mitjançant una gran coalició. De fet, els dirigents populars van avançar el mateix dilluns que no hi havia negociació possible amb l'actual inquilí de La Moncloa, i que l'abstenció de les forces de Pablo Casado a la investidura quedava descartada. El cop de mà de PSOE i Podem va noquejar momentàniament la dreta, perquè es va quedar amb les ganes d'humiliar el candidat socialista en una maniobra de desgast.

No obstant això, el comando Sánchez-Iglesias no pot aturar-se a celebrar el triomf, està obligat a cavalcar sense pausa. La seva unió temporal no sorgeix d'una convicció, ni molt menys d'un desig. Ve alimentada per l'emoció que millor entén un ésser humà, la por. El president del Govern no pot perdre ni una investidura més, ja ha superat el nombre de decepcions de Richard Nixon abans d'instal·lar-se a la Casa Blanca. El Manual de resistència presidencial ha arribat al seu límit d'elasticitat, però el seu nou soci afronta un panorama igualment traumàtic. Podem sent l'alè de la reducció a dimensions irrisòries de Ciutadans, que UPyD hauria d'acollir misericordiós en el seu si.

L'extinció de Podem per falta de votants preocupa menys a Iglesias que la síndrome de Moisès, que li prohibiria albirar la Terra Promesa després d'haver guiat fins allà al seu populisme. No té per què haver-hi diferències psicològiques entre pagar l'entrada del xalet i l'ingrés en el Govern. Hi predomina el desig de ser acceptat, de triomfar, en una interpretació classista menys feridora que l'enfilall d'insults que desaconsellen la inclusió d'Iglesias en el gabinet pel seu aspecte físic. Repassant els ministres i vicepresidents de les últimes dècades, costa demostrar que el professor de Ciències Polítiques no compleix amb els requisits indispensables per desenvolupar-se en el càrrec. De fet, en l'origen de les desavinences amb el líder del PSOE figura el complex d'inferioritat de Sánchez, davant un rival que s'exerceix amb notable desimboltura en el debat públic.

El fulgurant pacte de la setmana passada no hauria de desembocar en un remake d' El honor de los Prizzi, però abundaran les travetes entre els socis forçosos. La primera trampa de la coalició d'alt risc és nomenar vicepresident Iglesias, per disparar a continuació d'un a tres el nombre de vicepresidències en una saturació sense precedents. Per no parlar de l'únic número dos real de Sánchez, el ministre per a tot José Luis Ábalos. S'arriba així a una anul·lació per dilució, un aparcament freqüent en entorns polítics i empresarials. El PSOE i el PP estan acostumats a governar sense traves, d'aquí la temptació de lligar de mans un convidat difícil de situar.

La indignació de l' establishment no se centra en la coalició abstracta, ja que Podem dona suport al Govern socialista des de la mateixa moció de censura, sinó a l'entrada personalitzada d'Iglesias i les seves hosts en el gabinet. Si es compleix el calendari, al desembre entraran en circulació els primers ministres no nomenats directament per PP (UCD) i PSOE, o per l'anterior Rei en el cas d' Eduardo Serra i altres.

La inquietud institucional és comprensible però probablement exagerada. El pànic que Podem estrangulés el Congrés en envoltar-lo des de fora no s'ha de traduir en un terror simètric quan aquest partit se sotmet dòcilment als dictats protocol·laris en el més august dels conclaves, el Govern d'Espanya. S'oblida que Iglesias també afronta el risc d'un mandat estèril, de desembocar en l'orfandat d'un Varufakis. Aquest fracàs se li podria disculpar si deixa en herència del seu pas per l'executiu unes memòries a l'altura de Comportarse como adultos.

Tot i la diferència d'escala entre el Govern i els executius autonòmics, les coalicions d'alt risc s'han succeït a Galícia, Andalusia, Catalunya, València o Balears sense traumes excessius. I sobretot, amb la possibilitat de desbancar-les quan l'electorat les considerava caducades. Perquè la menció a les urnes recorda que fins i tots Torra és preferible a uns tercers comicis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook