El DJ tenia poc criteri. De Camilo Sesto passava a Earth, Wind and Fire i de Raffaella Carrà a The Black Eyed Peas. La qüestió era ballar. I tots ho fèiem. En un costat de la pista, un home movia el seu braç esquerre amunt i avall i inclinava el cap. El resultat era un moviment arrítmic, asimètric. Alguna cosa en la seva cadència cridava l'atenció i si l'observaves atentament, descobries que a la mà dreta agafava una corretja. Anava amb un labrador blanc, el seu gos guia. En un segon, tots sabien que tenia una necessitat especial perquè tenia discapacitat visual. I ja està. No eren necessàries explicacions addicionals.

La mare parla del «meu Miquel» i, de manera inconscient, es posa les mans al pit. Amb els seus gestos sembla que és el cor, i no el cap, qui porta la veu cantant del discurs. Al carret, el seu altre fill succiona un xumet i mira una pantalla des de la qual salten espurnes de Bugs Bunny. La mare explica que en Miquel necessita que l'ajudin per anar al lavabo perquè li falta destresa amb la cremallera, però que dibuixa com els àngels. No suporta la textura de la vedella en el seu paladar i el color verd, en general, però el dels espinacs, en particular, l'enerva. No tolera el soroll i odia que li cridin. De vegades, plora. Molt. Incansablement. Al principi, ningú sabia el perquè. El van portar al metge i van descartar malalties. A partir d'aquí, van investigar i van descobrir que en Miquel té una hipersensibilitat a estímuls tan heterogenis que és difícil establir un patró. No li agrada la veu dels altaveus de les grans superfícies o dels aeroports, anar al barber a tallar-se els cabells li dispara l'ansietat i el tacte de la llana li repugna. De vegades, moltes vegades, està en un món diferent al de la majoria. El seu. Només la seva mare entra en aquest univers. És una estona en què comprèn com pensa i sent el seu fill gran. «El meu Miquel de set anys, d'ulls blaus i mans grans», diu.

Ningú qüestiona que una persona amb discapacitat visual requereix d'adaptacions en l'entorn. No fer-ho seria un acte de mala educació i de manca de sensibilitat. Assumim que una persona amb síndrome de Down, probablement, necessitarà que li detallin com agafar un autobús. Sabem que algú que va en cadira de rodes ha de viure en un entorn sense barreres arquitectòniques. No obstant això, les necessitats de les persones amb trastorn de l'espectre autista són invisibles. Perquè res en el seu aspecte crida l'atenció i qualsevol conducta que està fora del que comunament és acceptat com a «normal», es percep com una excentricitat, un caprici o un gest de mala educació. I aquesta societat, en diferents estrats, tolera poc els que surten de la norma. La terapeuta d'en Miquel li va exigir que es tranquil·litzés si volia continuar amb la sessió i la seva mestra va castigar-lo per emportar-se un grapat de mocadors de paper. La mare d'en Miquel, com la majoria de mares de fills amb autisme, parla de la necessitat de visibilitzar i de comptar amb professionals que els comprenguin i escoltin de veritat. «Estudio Educació Especial. No sé si acabaré, però gaudeixo del camí. Això també m'ho ha ensenyat en Miquel». I, novament, les seves mans van al pit.