El 2000 ETA va assassinar José Mari Korta, president de la patronal guipuscoana. Arzallus va anar a retre-li homenatge però en arribar se li va escapar de dir: «Acaben d'assassinar un dels nostres». La cosa canvia, semblava dir, quan maten un proper al PNB. Aquí, per sort, no tenim morts però la visió dels mossos també canvia si es tracta «dels nostres» o no. Els mossos eren una cosa perfecta quan desallotjaven els del 15-M (que feien reclamacions socials que sembla que no interessen als independentistes) o quan els atemptats de Barcelona però ara que han d'actuar contra els CDRs (els nostres) tot canvia. Hem de defensar els nostres fills, diuen les mares independentistes. I amb una certa impunitat van tallant carreteres i fent malbé el mobiliari urbà perquè tenen el suport del president Torra i de l'independentisme radical i l'actuació dels mossos està condicionada i vigilada pels seus propis caps.
Algun dia m'agradaria estudiar la influència que la divisió del PNB (quan Carlos Garaicoechea va crear Eusko Alkartasuna) va tenir en la deriva d' Ibarretxe. La divisió en el camp nacionalista, l'existència de diversos partits disputant-se el mateix espai polític, sobretot si no està clar qui té la majoria, sempre ha portat a la radicalització. A Catalunya la lluita entre els exconvergents i ERC ha portat a la radicalització i al fet que qui marqui el pas sigui la CUP i unes organitzacions (ANC i Òmnium) que no tenen cap mandat popular ni han estat votades. Quan l'estratègia política ve condicionada per haver-te d'assegurar que ningú et pugui dir traïdor, és molt difícil tenir el cap fred per fer plantejaments racionals, per aportar solucions. Això ha fet que en els moments importants els líders independentistes hagin tingut més en compte el que els podien dir que el bé del país. Així ho va fer Puigdemont quan no va convocar eleccions. Sempre ha dit que no el van deixar, de fet, vol dir que no es va atrevir. El judici al president Torra d'aquesta setmana té aquest rerefons. Ha dit que defensava la llibertat d'expressió i que per això no podia retirar la pancarta però aleshores, per què la va retirar quan els mossos anaven a fer-ho? Simplement es tracta de provocar i demostrar que és més independentista que el veí i condicionar així la seva acció.
Per desgràcia, enfront tenim una dreta pura i dura (PP i Ciutadans) que tampoc s'atreveix (i menys ara amb l'ascens de Vox) a fer el que hauria de fer. El que Aznar va fer al País Basc quan tenia majoria absoluta, donar llum verda a una negociació amb ETA, és un tabú en el cas català i allunya una solució. Evidentment, com en el cas basc, hi ha uns requisits que s'han de satisfer, no val tot, però s'ha d'obrir la porta a un pacte. La dreta, com els independentistes, té por que els seus o els veïns els tractin de traïdors. I amb Vox al costat aconseguir que no els hi diguin és impossible. Veurem si Casado s'atreveix, si té realment fusta de líder. Ciutadans ara com ara està desorientat i prou feina té per trobar el seu camí després del pacte amb el PP de Madrid, un dels més corruptes d'Espanya.
Els socialistes han fet un gir, com a mínim, sorprenent. El pacte Sánchez-Iglesias que fa poc semblava impossible s'ha firmat en 48 hores i no ens han donat cap explicació i els hem de demanar explicacions convincents. Si UP va rebutjar una oferta semblant a l'actual al juliol (vicepresident més 3 ministeris) després fou Sánchez qui no va voler fer un govern de coalició. Sense tenir dades m'atreveixo a aventurar que el pacte d'ara té molt a veure amb què, després de la sentència, Iglesias s'ha mostrat disposat a defensar uns principis de lleialtat amb Espanya i amb els socialistes. El programa social, tot i certes diferències, estava explicitat ja en el projecte de pressupostos que van consensuar però que no es van aprovar, cap sorpresa per aquesta part. Esperem que algú ens expliqui el pacte perquè el cost (amb l'ascens de Vox) ha sigut alt.
Mentre esperem el desenllaç de la investidura la fundació Campalans, la Friedrich Ebert i la Pablo Iglesias han organitzat la IV convenció federalista. Després d'una primera part tècnica (amb constitucionalistes) dirigida per Eliseo Aja, en la segona part van aconseguir asseure en una taula J. Tardà (ERC), F. Pedret (PSC), J. Albiach (Comuns), Garcia-Margallo (PP), Nacho Martín (Ciutadans) i Astrid Barrio (Lliga democràtica). Una interessant combinació que hauríem de veure més sovint. Per exemple vam sentir dir a Tardà que Espanya és una democràcia (perfectible) com Catalunya o a Garcia-Margallo que és federalista i Nacho Martín va ser bastant més moderat que Ribera. La veritat és que falten més trobades creuades d'aquest tipus. Trobem a faltar un Lluch que agiti l'intel·lecte i les converses creuades amb Margallo i Tardà tal com ho va fer amb Herrero de Miñón.
Finalment voldria comentar que, a pesar de tot, l'Espanya plurinacional i pluricultural continua obrint-se camí contra el que diuen els independentistes. Aquest any el premi nacional de les lletres i el Cervantes han anat a parar a dos escriptors que no són de matriu castellana. El basc Bernardo Atxaga (pseudònim de Joseba Irazu Garmendia nascut a Asteasu, Guipúscoa, el 1951) ha estat guardonat amb el Premi Nacional de les Lletres i té la major part de la seva obra en basc. El català Joan Margarit (Sanaüja, Lleida, 1938) ha estat guardonat amb el premi Cervantes pel conjunt de la seva obra. Margarit ha escrit en català i castellà (diu que els seus poemes no els tradueix, els crea de nou) i ha dit que no renunciarà a cap de les dues llengües diguin el que diguin certs polítics. Els dos premis els dona el ministeri de cultura que reconeix així, de forma pràctica, la diversitat cultural d'Espanya com una riquesa a preservar.
