El dietari

Alamà pinta captivadores dones de diferents calibres (Odette, Pabel, Ugne, Sofia...) suspeses damunt de desconcertants fons vermells amb al·lusions perifèriques a La divina comèdia. Els quadres del granollerí Alamà es poden veure aquests dies a El Claustre de la família Mascort, la galeria de Girona que ha sobreviscut a l'epidèmia que en els últims anys ha escabetxat la majoria de cases d'art.

Jordi Díaz Alamà exposa Red Studio, inaugurada ahir al vespre amb una precisa presentació d'en Marianu Mascort, que indissimuladament l'ha descrit com un dels seus artistes predilectes. Alamà és un figuratiu tan perfecte i acadèmic que camina cap a alguna cosa diferent. El vermell apassionat que es projecta cap al carrer Nou des d'El Claustre us cridarà per entrar-hi. Deixeu-vos seduir!

Diumenge · Fumant desesperadament

L'Associació Espanyola Contra el Càncer sosté que més de la meitat dels joves universitaris fuma. Ho diu avui, que és el Dia Mundial contra el Càncer de Pulmó. Jo soc d'una generació que fumàvem més que els moros, que són els últims fumadors desacomplexats. Durant més de 20 anys vaig ser esclau de la pipada compulsiva. Ho vaig deixar fa 10 anys després de diferents fracassos. Primer amb les boletes que en diuen homeopatia però que és «farmaco- delinqüència». Òbviament no van funcionar i la meva metgessa, que tampoc creu en el tocomotxo de les boletes, em va receptar un antidepressiu convertit en medicament per ajudar a deixar el tabac. Diuen les seves propietats que et treu les ganes. Amb mi va anar més enllà. Directament em va fer oblidar el tabac, però no pel que us penseu. Les tres setmanes amb pastilles de Zyntabac van ser com tenir un cisell invisible clavat al lòbul central del cervell. Caminava inclinat i arrossegant els peus com un boxejador que té el cervell inflamat de tantes hòsties. En més d'una ocasió vaig posar la mà a terra perquè creia que em desplomaria i, a més a més, regurgitava tot el dia. Durant aquelles tres setmanes que m'estava morint enverinat el que menys m'interessava era un puret. Quan vaig deixar el medicament, vaig passar un any amb moltíssimes ganes de fumar, però només pensar a tornar a les pastilles homicides em fotia a córrer quan veia un estanc. Després em vaig començar a transformar en un rinoceront. Per frenar la mutació em vaig apuntar a un gimnàs. I fins aquí hem arribat. No he arribat a ser un rinoceront a canvi de destrossar-me els genolls en una cinta.

Quan llegeixo notícies d'aquestes com ara que la de la meitat dels universitaris fumen penso que el més sobrevalorat que hi ha a la terra és la intel·ligència de l'espècie humana.

Dilluns · Mediador elèctric

S'han complert 10 anys de la mediació que va fer l'exprimer ministre italià Mario Monti davant d'unes comarques de Girona i una Catalunya Nord que s'havien posat de cul en contra la línia de molt alta tensió, actualment ja construïda i funcionant a ple rendiment. La seva intervenció es va presentar com una mediació però en realitat va ser el negociador d'una línia que s'hauria fet igualment. Monti es va treure de la màniga la inversió estratosfèrica per soterrar la línia en el tram fronterer de l'Albera. Per a alguns, insuficient, però en tot cas una negociació insòlita a la UE.

Quan penso que per una línia elèctrica Europa va posar un mediador, em pregunto com ningú ha fet el pas per crear una figura similar per desbloquejar una cosa infinitament més transcendent com és l'anomenat «problema intern espanyol»?

Dimarts · «Magia potagia»

Silenci ensordidor és l'exemple que es posa a la canalla per explicar què és un oxímoron. A partir d'ara també podrien fer servir judici just amb presos innocents a la presó, que és com ha resolt Amnistia Internacional la seva anàlisi del judici contra el procés català. Com un judici pot ser considerat just si el resultat és que dues persones, que consideren innocents, fa més de dos anys que són a presó? Per moltes i recargolades explicacions jurídiques que es donin, només es troba una explicació possible: «Magia potagia!».

Dimecres · L'adhesiu vermell

«Michelin derrapa a Catalunya», deia el periodista de Besalú Salvador Garcia-Arbós. Avui s'ha presentat la nova guia on es descobreixen les noves estrelles i es reflecteix l'ocàs d'algunes altres. És l'esdeveniment més important de l'any per als restaurants d'alta gastronomia. Una estrella significa multiplicar clientela, dues encara més i tres omplir quasi sempre. Michelin té pocs inspectors per la gran quantitat de restaurants que ha de visitar. Per inspeccionar-los haurien de ser una mena d'ànecs del foie i menjar amb un embut. A més a més, Michelin fa política geogràfica amb la concessió d'estrelles, com si fos Eurovisió.

El resultat de la guia és cada any més imprecís però manté la influència. Personalment no dono gens d'importància a les estrelles a l'hora de triar restaurants. Una guia on el Motel Empordà no té cap distinció és, d'entrada, erràtica. Malgrat tot, la guia vermella preserva una característica valuosa a l'hora de triar: l'adhesiu rodó i vermell de les portes dels restaurants. Són restaurants que no tenen estrella però que Michelin recomana. Estiguis on estiguis, sobretot d'Europa, rarament falla.

Dijous · Immersió «ciudadana»

Em costa molt de creure la tesi que circula sobre la possibilitat que el PSC abandoni la defensa de la immersió lingüística del català per tal de fer una immersió «ciudadana» i atraure així l'electorat que aquest partit en desbandada va atraure les eleccions del 155.

Costa de creure quan recordes la història del PSC, que durant molts anys va ser un dels actors principals per a la convivència i el progrés de la identitat de Catalunya. Clar que fa uns anys ningú s'hagués cregut que el PSC podria quedar descavalcat de les alcaldies de Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona i amb la impossibilitat a curt i mitjà termini de tornar a aconseguir alcaldies com les esmentades i altres que va tenir a indrets de personalitat tan diversa com Olot, Blanes o Figueres.

La història recent del PSC s'explica des de la supervivència en contra dels elements. Si decideix una cosa, pot sucumbir però si decideix la contrària també (pot sucumbir). Una vida de frenopàtic.

Divendres · Clic

El periodisme continua essent periodisme però no tot el que es clica a internet et porta pas a una notícia periodística o una opinió honesta o transcendent. La recerca del clic de portals busca fonamentalment tràfic i, per tant, negoci. Monetització, en diuen d'això. Discuteixo sobre el tema amb un col·lega que sosté que no és massa diferent perquè el periodisme sempre ha buscat el màxim de lectors i de rendiment a les seves notícies i articles. Això és una veritat a mitges perquè el clic no incorpora filtres ètics en contra dels mentiders, fanàtics i megalòmans.

-Però si tanta gent ho llegeix, deu ser que és bo - em desafia el col·lega.

Exactament tan bo com consideris la pornografia, li responc.