No fa pas gaire que el poeta català Joan Margarit i Consarnau ha estat guardonat amb el Premi Cervantes 2019, la màxima distinció literària en llengua castellana. Escriu tant en català com en castellà. Tot d'una que me n'he assabentat, he cercat a casa meva el llibre Per tenir casa cal guanyar la guerra. A la portada hi ha una fotografia en blanc i negre de l'infant Joan Margarit en un balcó contemplant tota la ciutat de Girona. Explica que va néixer en un temps dels més sòrdids d'Espanya a la una de la matinada de l'onze de maig de 1938, en plena Guerra Civil, a Sanaüja, en un moment en què, una mica més enllà, es preparava la batalla de l'Ebre i l'avançada final de l'exèrcit nacional a Catalunya. La seva infantesa va transcórrer entre Sanaüja, Rubí, Figueres, Girona i Barcelona. El motiu dels continus canvis de residència fou que el seu pare, de professió arquitecte ?igual que ell? fou destinat a la Delegación de Regiones Devastadas, un nom que semblava posat per algun dels poetes del Règim, que actuava comprant o expropiant terrenys als pobles «adoptados por el Caudillo» per tot seguit construir-hi la casa del capellà, l'ajuntament, l'escola, etc., i a vegades també habitatges. En tots aquests llocs va construir-hi el pare: l'ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, el del Port de la Selva, la duana de Portbou, el cementiri de Colera, l'hospital de Palamós i el de Figueres. Tanmateix explica que a Figueres vivien en un pis d'una casa vella, per on unes rates grosses pujaven i baixaven en vertical, i que en veure-les des de darrere el vidre, se sentia segur, però amb una por de fons que elles, de nit, trobessin la manera d'entrar a casa. En Joan Margarit, escriptor, poeta, arquitecte i catedràtic jubilat, ha manifestat no fa pas gaire que la poesia és una eina de les més eficients per al consol dels moments de grans penes i pèrdues en la vida de qualsevol persona. Jo vull afegir que tanmateix és una eina per al consol de la societat sencera en aquells moments greus i esfereïdors de la vida col·lectiva, com l'actual, sense anar més lluny. Torno a llegir la seva poesia i, per un instant, s'esborren de la meva ment les esglaiadores imatges dels carrers cremats en ciutats catalanes, d'un munt de persones atrapades durant una pila d'hores en carreteres i vies fèrries, d'uns trens que xoquen ?després de frenar, per sort, a temps de moment? contra uns arbres llençats a les vies, de milers de joves que intenten envair un aeroport ?qui sap si, àdhuc, les pistes d'aterratge?, de centenars de persones col·lapsant la circulació de vehicles i mercaderies en la frontera amb França, d'un munt de carrers urbans tallats, el col·lapse de la vida ciutadana, «independència o barbàrie», el caos, la por que turmenta les ànimes i espanta les inversions, la destrucció de llocs de treball, el bastiment d'un Estat independent, en contra de la immensa majoria de catalans i catalanes, per mitjà de la destrucció d'un país, la revolució dels somriures esdevinguda revolta popular, desobediència civil i confrontació oberta amb l'Estat, ? apreteu!? per ordre del Govern independentista actual, teledirigit per algú que un dia es va vanagloriejar de «muntar el pollastre», des del confort i el luxe de l'autoproclamada casa de la República a Waterloo. El gran poeta Joan Margarit de petit tenia por que aquelles grosses rates, de nit, trobessin la manera d'entrar a casa seva a Figueres; jo tinc por de l'eixordador silenci davant la permanent barbàrie que tots plegats estem veient darrere el vidre de les nostres cases.
