24 de novembre de 2019
24.11.2019
Diari de Girona

Massa pantalles

23.11.2019 | 23:17
Massa pantalles

Les famílies amb criatures sempre estan preocupades. El mainadam és una font de neguits. Naixem i som els cadells més discapacitats d'entre tots els mamífers. Triguem força a caminar. L'alimentació, la malaltia, els valors, les criatures són el melic del món que vindrà. I els adults anem de corcoll.


Ara la meva filla i els fills dels amics fa dos mesos que han començat a anar a l'institut. Abans d'això, la preocupació principal entre nosaltres va girar al voltant dels telèfons mòbils. Com que al jardinet del Senyor hi ha de tot, algunes famílies van debatre fins la sacietat si els nanos havien de tenir telèfon mòbil o si, pel contrari, no estaven preparats. També hi ha famílies que ni hi van pensar: regalaven el telèfon al nano i avall. I entremig es van produir matisos. Telèfon sí, però sota control estricte, amb horaris, estones d'ús i nul·la intimitat. Telèfon sí, però amb discursos previs, llargs i preventius sobre els perills, la responsabilitat, el cost de la vida. Telèfon no, i punt.


Al final, tret d'alguna excepció, tots els nostres fills van desembarcar a l'institut amb un telèfon a la butxaca, perquè pares i mares vam veure que és una bona manera de controlar-los, saber què fan.


La preocupació que relaciona pantalles i ginys amb criatures és general. A les escoles i als centres cívics es fan xerrades sobre infància i noves tecnologies. Pedagogs, afaitapagesos i psicòlegs debaten sobre l'excés d'hores, sobre la malignitat que corre per internet. Les xarxes socials i les aplicacions han convertit alguns nens en adolescents prematurs, en agorafòbics o en addictes. Hi ha motius per estar alerta.


Quan discutíem si tenir dotze anys i tenir mòbil és adient, vaig observar una actitud general. Els pares i mares més recalcitrants adduïen un futur negre de nanos enganxats al telèfon. Deien que, d'aquesta manera, els cadells perdrien temps de vida real, connectats tothora al mon virtual. Per contra, es posaven d'exemple ells, que, evidentment, van tenir una infància sense tantes pantalles ?o gens. Una infància amb bicicletes, pilotes, arbres i nines, prístina, de carrer i experiència, de genolls pelats i de bucòliques maratons a l'aire lliure, una infància creativa, formativa, de fer colla.


Un servidor sap poques coses. Molt poques. Però té ulls i orelles. Lluny de saber si els mòbils espatllen, corrompen o, pel contrari, ajuden els nostres fills, he vist com els fan servir. Surten de l'institut i triguen, s'encanten pel camí, perquè amb els amics es fan fotografies, miren vídeos de disbarats, s'envien missatges tot i tenir-se al costat. També he vist, quan són a casa, que tenen l'ànsia de consultar el mòbil, per si s'han perdut alguna niciesa mentre feien els deures o es dutxaven. Coses, totes elles, pròpies de l'edat i sobretot pròpies del món on han nascut. I, en molts casos, les mateixes coses que fan els seus pares i mares quan han sortit de la feina i quan són a casa, que anteposen la pantalla als fills.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook