Temps gens rutinaris

Vox ha aconseguit 52 diputats i s'ha convertit en el tercer grup del Congrés. El 3 de desembre a les 10 del matí es constituiran les dues cambres de les Corts Generals. Ja s'ha encetat el debat si la resta de forces han d'aliar-se per evitar l'accés de la formació d'extrema dreta a la Mesa del Congrés i a diverses posicions institucionals en les Comissions.

Soc partidari d'aquest aïllament. A tots els països europeus on ha irromput l'extrema dreta, la dreta democràtica ha tingut una posició ferma per frenar els qui neguen alguns valors democràtics. Soc partidari d'aquesta política.

A veure com es comporten aquí PP i Ciutadans, els dos partits que amb una gran facilitat es van posar a pactar governs a Andalusia, Madrid, Múrcia... i a l'Ajuntament de Madrid. Em preocupa el possible laxisme de la dreta democràtica davant l'extrema dreta. Em preocupa això molt més que el soroll ambient que sol ocupar els espais de tertúlia en la bombolla mediàtica que escolta o llegeix bona part del país.

El verd i la política

Conversa amb un dels organitzadors de la COP25 a Madrid, que se celebra en dues setmanes i fruit de la retirada a l'últim moment de Xile per la situació de tensió que viu el país. En aquest moment polític agitat, sense govern en plenes funcions, no sé si s'ha pogut traslladar prou bé la importància d'aquesta cimera mundial que té el compromís d'aprovar les polítiques concretes dels Acords de París contra el canvi climàtic. Una novetat d'aquesta cimera és que la Federació Russa hi participarà per primer cop després d'haver firmat l'Acord de París. Mentre els americans en surten, els russos, país amb una economia encara molt contaminant, hi entra.

La consciència sobre la necessitat d'una política decidida contra el canvi climàtic i a favor dels Objectius de Desenvolupament Sostenible de Nacions Unides va prenent forma. El llistat d'empreses que compleixen els ODS i, per exemple, van eliminant el plàstic, és ja molt rellevant. En el proper COP25 presentarem el projecte BforPlanet.

Israel, cap a les terceres eleccions

Des de dimecres a mitjanit, el Parlament israelià, la Knesset, té 21 dies per nomenar un primer ministre dintre els seus 120 diputats. Mai s'havia activat aquest mecanisme des de la fundació de l'Estat d'Israel el maig de 1948. Una tasca més que improbable després que els dos líders dels dos blocs als quals s'ha encarregat formar govern, Benjamin Netanyahu, del conservador Likud, i Benjamin Gantz, de la coalició Blau i Blanc, de centreesquerra, no han aconseguit formar govern. Fa molts anys, quan vaig visitar Israel per primer cop, em van dir que havia de conèixer un jove diputat del Likud, Gideon Saar, que després seria ministre d'Educació i número 2 del Gabinet. Se'n va cansar i va moure's al sector privat com a periodista i advocat. Ara, amb 52 anys, és el més ferm candidat del Likud per substituir Benjamin Netanyahu. Aquell dia vam menjar una pizza de carxofes deliciosa al restaurant Beccafico de l'encantador barri de Neve Tsedek de Tel Aviv. Els anys passen, Gideon Saar, israelià d'origen argentí i amb un domini del castellà molt acceptable, pensa en les eleccions de març de l'any que ve. Mentrestant, els meus vincles amb Israel es van incrementant. La vita.

Paco Gambús

Dissabte al matí el dia s'ha llevat amb una molt mala notícia, la mort sobtada de Paco Gambús als 45 anys. En Francesc Gambús va ser eurodiputat just en l'anterior legislatura, de 2014 a 2019. Poc després de començar el seu mandat es va quedar sense partit perquè el partit pel qual es va presentar, Unió, es va dissoldre. Va fer una legislatura lliure i segons el seu propi criteri especialitzant-se en economia circular i agricultura i essent el veritable diputat que resolia assumptes pràctics i concrets. Per a ell el Parlament Europeu no era un lloc desconegut perquè hi havia treballat com a assistent de l'eurodiputada Concepció Ferrer. Quan ella va acabar el seu mandat es va incorporar al servei d'estudis del grup parlamentari català. L'any 2004 vaig tenir un assessor parlamentari que en sabia molt més que jo, del tema del qual era portaveu. Vam treballar junts tres anys. Deixa el record d'una molt bona persona i competent. Deixa família i quatre fills. Encara aquesta setmana havíem quedat i teníem fixat a l'agenda que ens veuríem a Barcelona el divendres 13 de desembre. Aquesta trobada ja no es produirà mai.

Escapisme cosmopolita

Lectura d'un text de Dani Rodrik titulat Ciutadans globals, fugidors nacionals de 2017. En el seu moment va provocar polèmica. Un tema recurrent, les tensions sobre les nostres múltiples i diverses identitats, locals, nacionals, globals. Mai abans havia existit una necessitat més gran de tenir un destí humà compartit. Dit això, els cosmopolites sovint es troben en la situació del personatge dels Germans Karamazov de Fiodor Dostoievski que descobreix que com més estima la humanitat en general menys estima les persones en particular. Els ciutadans globals han de tenir compte, penso sovint, que les seves altes i nobles causes no es converteixin en una excusa per fugir dels seus deures amb els seus conciutadans. Hem de viure en el món que tenim, amb totes les divisions polítiques i no pas en el que ens agradaria viure. La millor manera de servir als interessos globals és complir amb les nostres responsabilitats dintre de les institucions que sí existeixen. Perquè habitualment els ciutadans globals no tenen obligacions semblants.