Hi ha empresaris que fugen dels estereotips als quals estem acostumats a l'hora d'identificar un representant d'empresa. I darrerament, sovintegen aquells que semblem més aviat conductors d'espectacles que no pas responsables de grans corporacions. A Girona tenim present la imatge de Michael O'Leary, aquell que cada vegada que ha d'explicar quelcom de Ryanair ho fa muntant un numeret. Aquesta setmana mateix hem vist el xou d' Elon Musk, fracassant espectacularment quan anunciava públicament el nou model de Tesla, anomenat Cybertruck, a priori una mena de furgoneta indestructible, els vidres de la qual varen quedar esmicolats només llançant una boleta.

Al marge de les rialles que poden provocar les tonteries que arriben a fer uns i altres per vendre els seus productes o marques, la veritat és que costa d'imaginar què deuen sentir els milers d'empleats de les empreses a les quals representen quan els veuen fent el pallasso a cada acte públic que organitzen. Per si no ho saben, ja els ho dic jo: una immensa vergonya aliena de saber que treballen per a uns impresentables que no valoren gens ni mica l'esforç dels treballadors per aconseguir un bon servei o un bon producte i que només tenen en compte les repercussions mundials dels seus actes.

Malauradament, la llista d'empresaris que s'acullen a aquesta tipologia és prou ampla i s'eixampla un mica més si afegim aquells altres als quals els encanta encapçalar els rànquings de declaracions polèmiques. Ja és prou difícil trobar activitat econòmica que aporti valor afegit, com per haver de conviure amb aquesta mena de poca-soltes, als quals l'única cosa que els importa és el seu enriquiment personal i la dimensió global dels seus actes.

Sap greu, però, veure com al darrere d'aquesta gent una massa dòcil els fa la gara-gara com si fossin veritables gurus als quals cal seguir cegament. Riure's d'ells i de les seves tonteries és una cosa i aplaudir-los i esperonar-los, una altra ben diferent. A hores d'ara encara em pregunto què punyetes aporten.