L'altre dia vaig comptar tots els partits que representen opcions més o menys nacionalistes o localistes i que estan representats en l'actual Congrés. En total, em sortien 46 diputats, encara que no sé si hauria de comptar també els set diputats d'En Comú Podem -la franquícia catalana de Podem-, que sumarien 53, perquè no sé quin és el seu grau d'autonomia pel que fa a la matriu «estatal» (diguem-ho així). En qualsevol cas, hi havia partits catalans (ERC, JxCat, CUP), bascos (PNB i Bildu), gallecs (BNG), navarresos (Navarra Suma) i canaris (amb tres agrupacions polítiques coalitzades). I també, com no, hi havia els simpàtics càntabres de Revilla -aquest senyor que va començar sent delegat dels sindicats franquistes i que ara dedica els dissabtes a la nit a impartir homilies televisades contra el franquisme-, i finalment, el diputat de Terol Existeix, la més recent innovació culinària del nostre Masterchef electoral. M'oblidava dels dos diputats de Compromís (valencians), integrats a Més País. I pot ser que me'n deixi algun. Un asturià defensor del bable, potser (n'hi ha hagut), o algun representant identitari de Ceuta o Melilla (n'hi ha hagut també). A Mallorca, Més no va treure diputat, com tampoc en van treure a Aragó els aragonesistes de la Chunta, però podrien haver-lo tret. I segurament, tard o d'hora, el trauran.

Curiosament, en aquest llistat electoral dels grups que representen la perifèria no hi ha cap parlamentari que defensi els interessos d'Extremadura, i això que estan molt enfadats els extremenys -i amb raó- per l'abandó a què els tenen sotmesos i per la falta de connexions ferroviàries. Tampoc hi ha partits de la Manxa ni de Lleó, comunitats que tenen bastants motius per sentir-se ofeses o si més no oblidades pel poder central. Ni de Valladolid. Ni de la província de Sòria («Camino Soria», proposo com a nom per al dia en què algú es proposi muntar un partit sorianista). Tal com estan les coses, no trigaran gaire a sorgir.

Uns cinquanta diputats sobre un total de 350 no semblen gaires, però les coses canvien si pensem en el paper que aquests partits diminuts -comparats amb els partits d'àmbit nacional, s'entén- poden jugar a l'hora de formar govern i de reclamar rèdits polítics pel seu suport al candidat guanyador. Tot i que molta gent segueix dient que Espanya és un país autoritari, centralista i franquista, la Constitució del 78 va ser molt generosa amb els partits nacionalistes -en especial, en aquell moment, els catalans i els bascos- i els va concedir uns beneficis electorals que serien impensables en molts països europeus. Recordem que hi ha sistemes electorals que només atorguen representació parlamentària als partits d'àmbit estatal i que exclouen els que únicament representin interessos «regionals». I recordem que hi ha països on no es permeten els partits que defensen idees independentistes (Portugal, tan admirat per certa esquerra, és un d'ells). Però la Constitució del 78, en comptes d'optar per aquesta via, va preferir atorgar un paper essencial als partits nacionalistes (en aquell moment, repeteixo, catalans, gallecs i bascos). Es pensava, amb raó, que calia integrar el nacionalisme perifèric per descentralitzar completament el país i optar per una fórmula oberta a la «diversitat». Els resultats han estat bons, almenys fins ara.

El problema és que no és el mateix un partit nacionalista que un partit obertament secessionista. I no és el mateix un sistema obert a les tres nacionalitats més importants -Catalunya, Euskadi, Galícia- que un sistema en què cada petit grup de pressió local organitza un partit al bell crit de «Què hi ha d'allò meu?», i més quan aquests grupuscles tenen la clau del poder central amb les seves aliances a canvi de reclamacions. En aquest sentit, serà molt divertit veure què aconsegueix Terol Existeix, o el simpàtic partit de Revilla, o els canaris, o els valencians de Compromís a canvi dels seus vots, mentre que la gent d'Extremadura o la Manxa -o Balears-, que no té capacitat electoral per exercir el xantatge, es queda sense res i ha de veure com les inversions i les infraestructures i les transferències per a polítiques socials -que no seran gaires perquè venen temps de vaques flaques- se'n van cap a un altre costat i com sempre segueixen passant de llarg. El resultat, com és evident, serà el ressentiment, la desafecció i l'erosió incessant de l'Estat. I després ens posarem les mans al cap quan aquí passi -que passarà- el que ha passat a França amb els Armilles Grogues.