omanones va declarar davant les Corts que «jo, quan dic mai, em refereixo sempre al moment present». L'aplicació d'aquesta norma inviolable evitaria el socorregut retret als polítics que canvien d'opinió quan canvien les circumstàncies, com suggeria Keynes. En aquesta denúncia integrista de l'heretgia perpètua subjau el major conflicte de l'Espanya actual. Enfronta els ciutadans investits de votants amb els opinadors que, genèricament, s'han esqueixat de les masses a les quals teòricament representen. Parlem, és clar, del pacte PSOE/Podem.

Els votants, fins i tot els que participen en referèndums d'independència, han demostrat ser més dignes de confiança que els polítics, i no diguem que els seus portaveus camuflats de fars de l'opinió pública. El PSOE es va escorar notablement a la dreta durant l'última campanya, però pel que es veu es va oblidar d'anunciar-ho als seus votants i sobretot afiliats, que han votat massivament per un pacte amb Podem que sembra el pànic entre els opinadors. Només l'orfe Felipe González i els seus familiars més íntims van votar contra la coalició.

L'important per al prestigi de Sánchez no és la identitat del seu soci, sinó que la negociació arribi a port i sigui longeva. Ho ha après a força de cops, però la ratificació massiva que ha rebut la seva aposta no coincideix amb una enquesta que s'hagués cenyit als inapel·lables creadors d'opinió madrilenys, ni tan sols els que presumeixen de progressistes des dels temps de la pana. Quan s'esmenta el retrocés de les llibertats, que inclou polítics presos per l'exercici dels seus càrrecs, se solen atribuir les culpes als governants en general o als jutges. S'oblida el paper culpable dels periodistes d'elit, acovardits enfront del coratge dels humils militants dels partits. Amb els nostres clàssics no s'haguessin atrevit.