No hi ha dubte que els moments de crisi són més interessants que les èpoques de placidesa. Més interessants però menys desitjables. Mentre a Espanya continuen la negociacions per formar un govern que en el millor del casos serà fràgil perquè estarà sotmès a pressions constants per part de la variada cohort dels qui li donin suport (amb aquests amics no calen enemics), als Estats Unit continua el procediment de destitució ( impeachment) contra Donald Trump que previsiblement naufragarà en un Senat controlat pels republicans, amb la conseqüència que l'última paraula la tindran els electors d'aquí a un any. En fa tres el vot popular va ser ja per a Hillary Clinton i això fa pensar que en un escenari similar el resultat es decidirà en un pocs estats (Florida, Virginia, North Carolina, Wisconsin...) que podrien canviar els seus vots electorals i donar la victòria als demòcrates si aquests aconsegueixen posar-se d'acord en un candidat fort i atractiu. D'això tracta el procés de selecció (primàries), on dubten entre si presentar algú situat a l'esquerra de l'espectre polític que regiri el tauler, com Bernie Sanders o la senadora Elizabeth Warren, o jugar més segur amb algú més centrat com Joe Biden, que al meu parer es desinfla amb cada dia que passa, mentre O'Rourke ha tirat la tovallola i Kamala Harris no acaba d'enlairar-se. Sense descartar l'efecte imprevist de candidats aparentment amb menors possibilitats com Buttigieg, que a mi em sembla molt atractiu però que té en contra ser obertament homosexual en una societat molt pudibunda, o el multimilionari Bloomberg, que ha entrat en campanya molt tard i com a elefant en terrisseria gastant milions a tort i a dret en el que gairebé sembla un intent obscè de comprar la presidència. I al davant hi haurà un Trump amb una ferma base republicana i un innegable domini de les xarxes socials. El resultat és incert però almenys a Espanya i als Estat Units sabem més o menys el que volem i això és molt més que el que es pot dir del Regne Unit, on segueixen sense saber el que volen i el desgavell continua.

Després de tres anys de convocar un referèndum que el Brexit va guanyar pels pèls, el país segueix sumit en la incertesa. Per això coincideixo amb el politòleg Giovanni Sartori quan afirma que els referèndums exigeixen per part de la ciutadania un bon coneixement dels assumptes que es debaten i aquest no sol ser el cas, i ho és encara menys quan hi ha gent (o fins i tot països) interessats a desinformar i crear confusió com sembla provat que ha passat a la Gran Bretanya. En aquest cas es produeix una manipulació de votants enganyats i no s'enforteix la democràcia sinó que se la debilita, i per això té molta raó Josep Antoni Duran i Lleida quan diu del referèndum que «lluny de considerar-lo la panacea de la democràcia, és sovint un instrument de la demagògia» ( La Vanguardia, 11-10-202).

I el Brexit és precisament un clar exemple del que passa quan el populisme s'imposa oferint falses solucions a problemes molt complexos. El vot allà l'ha decidit la por de les classes menys educades i menys viatjades als efectes perniciosos de la globalització en forma de competència de productes estrangers que expulsen del mercat els fabricats a casa, o d'immigrants que poguessin prendre'ls els seus llocs de treball i desbordar els seus serveis de salut o educació. Això s'ha barrejat amb hàbils referències identitàries a la sobirania i a un passat imperial que no tornarà (l'Anglaterra victoriana tenia el 50% del PIB mundial) i que explica la proliferació aquests dies de pel·lícules i sèries televisives sobre Churchill, Dunquerque o la família reial. Afegeixin una infinitat de falsedats sobre els avantatges del divorci amb una Europa en què Londres mai es va sentir còmoda, i això explica el vot en un referèndum que va partir el país per la meitat. Amb la intenció de resoldre un problema al partit conservador, l'aleshores primer ministre Cameron ha posat el país en un embolic considerable que pot fins i tot acabar trencant el que per ara encara és un Regne Unit. El Brexit té desavantatges per a tots, encara que més per a ells. No ja per les atroces conseqüències d'una sortida sense acord que pot costar fins a 9 punts de PIB, una desocupació del 7,5% i una caiguda de la lliura esterlina, sinó perquè trencarà tota mena de relacions comercials, financeres, laborals, estudiantils, de residència o de turisme. Fins i tot l'Eurostar, el tren que uneix Londres i París, veu la seva viabilitat en perill. Per a Espanya és molt dolent per al comerç, el turisme i els milers de residents que aquí i allà viuen. Però també té alguns avantatges com permetre dedicar-nos a rellançar el projecte europeu sense la rèmora britànica, sempre contrària a una major integració, i haver creat un problema de tal magnitud que desanimarà qualsevol altre soci a tenir vel·leïtats d'abandonar el club comunitari.

Aquesta interminable tragicomèdia continuarà amb les eleccions del pròxim dia 12 de desembre. Allà es decidirà cap a quin tipus de ruptura anem o fins i tot si se celebra un nou referèndum. I si guanyen els conservadors (les enquestes els donen una àmplia majoria), prometen sortir d'una o altra manera el 31 de gener i no estendre el període transitori més enllà de 2020. S'obrirà llavors una altra llarga negociació sobre quin tipus de relació futura volem tenir. Aquest és el conte de mai acabar.