Fa tot just un mes vaig conèixer un MENA, aquest curiós acrònim que fem servir per referir-nos a un menor estranger no acompanyat. Era algerià i portava poc més d'un any a Espanya. Parlava un castellà magnífic, lleugerament arabitzat, gutural i sibilant. Em va explicar que, amb uns quants amics, havien comprat una petita embarcació que els permetés creuar la frontera natural de la Mediterrània. «Cada un de nosaltres va aportar mil euros fins que vam aconseguir reunir la quantitat suficient ?em va dir. Vàrem sortir una nit de lluna plena. Érem tots menors. «Per què menors?», li vaig preguntar. «Perquè a nosaltres no ens deporten ?em va contestar?, als adults sí». Confiaven que, més aviat que tard, els recolliria a alta mar la Guàrdia Civil, com així va succeir al cap d'uns dies. Quan li vaig suggerir si havien estudiat la possibilitat de navegar cap a Itàlia, em va contestar negant amb el cap: «De cap manera, a Itàlia et deixen morir. No hi ha cap país a Europa com Espanya». A continuació em va parlar dels seus somnis: estudiar primer i poder treballar algun dia de cuiner. A la mà dreta portava dues pel·lícules en DVD de la biblioteca: Spiderman i Batman, l'imaginari americà. En acomiadar-nos el vaig animar que perseverés en els estudis i li vaig desitjar sort.
Als Estats Units en vaig conèixer diversos com ell, il·legals que havien recorregut milers de quilòmetres fins arribar a la terra promesa. En algun moment de les seves vides, molts d'ells es van trobar sota el poder de les màfies que controlen les diferents vies d'accés a país. El futur que s'obria davant seu no era precisament favorable, però molt pocs d'ells desitjaven tornar a casa. El retorn seria reconèixer un fracàs, encara que el motiu no sigui només aquest. Mal que bé, tots ells saben que Amèrica segueix sent una terra de promissió, un lloc que admet la possibilitat de l'esperança si es treballa dur.
Aquest estiu, mentre recorria en cotxe sis estats de la Costa Est, vaig xerrar amb alguns immigrants: la cambrera tailandesa que ens servia l'esmorzar al nostre hotel de Washington DC i que ens parlava amb orgull del seu fill, oficial de la policia a Califòrnia; el xofer somali d'un Lyft que ens va apropar al port de la ciutat i ens va explicar el que suposava per a la seva comunitat l'elecció de la també somali Ilhan Omar com a congressista; l'advocat dominicà que conduïa un Uber a Manhattan i que havia aconseguit donar carrera universitària a les seves tres filles. Tots ells van arribar com a il·legals als Estats Units, tots ells es referien amb gratitud a Amèrica.
La grandesa dels països es mesura també per la seva capacitat d'oferir una terra fèrtil als homes, nadius o estrangers. I tots som d'una manera o altra estrangers a la nostra llar. És estrany el cas d'una persona a la qual, si li ofereixes confiança i li exigeixes al mateix temps, no t'ho torni amb escreix. Confiança, exigència i oportunitats conformen el marc d'una societat pròspera i segura que mira amb optimisme al futur. Quan falla algun d'aquests tres pilars, la tasca d'integració social es complica enormement. Créixer en una cultura determinada explica bona part de la nostra posterior fortuna, ja que hi ha societats constructives i societats dissolvents. Encara que de vegades una cultura d'èxit decideix prendre el camí de la suspicàcia, del recel, del fracàs en definitiva. Ningú surt incòlume d'aquesta decisió; si confiéssim en nosaltres mateixos, també ho faríem en el potencial positiu de la immigració, el més regularitzada i legal possible.
