02 de desembre de 2019
02.12.2019

Nou Govern autonòmic

01.12.2019 | 23:58

Desafiant l'aritmètica, Pedro Sánchez i Pablo Iglesias han acordat formar un govern de coalició. Potser aconsegueixin el plàcet de Congrés o potser no; però la mera enunciació del pacte ha deixat atònits els seus adversaris i fins i tot a part dels seus votants. Temen els més conservadors que aquesta aliança ?novedosa? sigui una reedició del Front Popular dels anys trenta. També són ganes d'exagerar. En realitat, es tracta tan sols de constituir un govern merament autonòmic que haurà de sotmetre el seu programa i els seus pressupostos a la més alta autoritat de la Unió Europea, cosa que deixa poc marge de maniobra. El veritable Estat de les autonomies és el que té la seva capital a Berlín i seu monetària a Frankfurt. Les decisions sobre assumptes d'importància les pren l'anomenat eix francoalemany.


La UE és un club de conservadors, liberals i socialdemòcrates que fixa estrictes regles a l'economia dels seus socis. No hi ha lloc per aventures de tipus llatinoamericà que se surtin d'aquests paràmetres: i tots, sense excepció, estan obligats a complir amb els objectius de dèficit que se'ls marquin. La temptació d'anar per lliure és severament castigada per Brussel·les, com bé sap l'ultradretà italià Salvini, a qui li van tombar els seus pressupostos. I després va caure el tal Salvini pròpiament dit.


El mateix els passaria, si aconsegueixen acoblar un Consell de Ministres, als voluntariosos Pedro i Pablo d'Espanya. Els queda, com a molt, la possibilitat de gestionar algunes de les competències autonòmiques que la UE ha deixat als seus estats membres. Apanyar un salari mínim, aprovar lleis en matèria de costums, dedicar temps al canvi climàtic, atorgar subvencions i coses així. També, és cert, governar els afers territorials de país, entre els quals s'inclou el complicat problema de Catalunya. Aquest és assumpte literalment intern en el qual no entra, ni vol entrar, la UE; que en tot cas ha deixat clara la seva al·lèrgia al desmembrament de qualsevol Estat, després de la trista experiència de Iugoslàvia. Excepte aquesta delicada matèria, acotada per la mateixa Constitució, la sobirania d'Espanya ?com la de qualsevol altre membre del club? ha estat transferida en l'essencial a la UE. Les decisions sobre la moneda les pren un governador a Frankfurt, els pressupostos «nacionals» els aprova o suspèn Brussel·les; i fins els exèrcits estan subordinats a les estratègies de l'OTAN. Sense control sobre la moneda ni possibilitat de dissenyar una economia sobirana, els estats queden reduïts al modest rang de comunitats autònomes.


No és qüestió d'esquerres o dretes. Zapatero, per exemple, no va dubtar a rebaixar sous, congelar pensions i retirar xecs-nadó tan aviat va ser comminat a fer-ho pel veritable Govern, a Berlín. El conservador Rajoy es va limitar a seguir obeint instruccions amb una reforma laboral que difícilment revertiran ?sota pena que Merkel s'enfadi? Pedro i Pablo. Tant d'enrenou per això.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook