Els polítics llacistes presos no guanyen per a disgustos. Se les prometien molt felices quan se'ls va comunicar que aviat podrien accedir al tercer grau, o sigui, anar a la presó només a dormir, fins que es van assabentar que per assolir-lo, haurien de trobar feina.

-Feina vol dir treballar- els va explicar un funcionari de presons, veient la cara d'estranyesa i incomprensió de la majoria.

Uns desconeixien el significat de la paraula. Els altres, que el coneixien d'oïda, es mostraven terroritzats. Treballar. Per sortir de la presó s'haurien de posar a treballar. Ni en els seus pitjors malsons haurien pensat que l'Estat espanyol fos tan cruel, que els maltractés d'aquesta manera, pel sol fet de ser catalans.

Alguns no han treballat mai. I els que han treballat alguna vegada van entrar en política amb l'esperança de no haver de fer-ho mai més. I ara ve aquesta absurda norma que dicta que només poden accedir al tercer grau si treballen? Si almenys l'estada en un despatx amb una foto del Vivales a la paret comptés com a treball, durien la mateixa vida que abans d'entrar a presó i la cosa seria de bon portar: despatx, reunions, tiberis, viatges, inauguracions, recepcions i, a la menor oportunitat, contractes a favor d'amiguets i amiguetes, que ja ens tornaran el favor de la forma que ho creguem més convenient, he, he, tu ja m'entens, mira la Laura Borràs com s'ho passava. Tal esperança es va esvair de pressa, tan bon punt van saber que la sentència els prohibeix accedir a cap càrrec públic. Així de dur es mostra l'Estat espanyol amb els vençuts, van pensar. « Vae victus!» sentencià un d'ells, que recordava antigues classes de llatí a l'institut. Algú el va respondre: «Jesús!»

-Hi ha alternatives: fer tasques de voluntari- va insistir el mateix funcionari.

-És a dir, treballar sense cobrar, només per ajudar els altres- va aprofundir davant les mirades d'incomprensió d'unes persones que l'única feina voluntària que han fet en tota la seva vida és atendre trucades a La Marató de TV3 durant una hora, precisament l'hora en què ho enfoquen les càmeres de TV3.

Van creure que era una broma. Si treballar cobrant ja representa una humiliació per a personatges que es consideren per sobre del bé i del mal, fer-ho sense remuneració és la mort en vida. Millor la presó.

-Un moment! Queda l'art! Ara tots som escriptors-, va exclamar Joaquim Forn, agitant un exemplar d' Entre togues i reixes amb la gràcia i l'orgull que ho faria Melville amb Moby Dick.

Malauradament, que hagin publicat llibres des de la presó no només no es considera treball sinó que hauria d'haver comptat com a agreujant en la sentència. Per fortuna, les llibreries acostumen a apilonar tots els llibres de color groc en un sol taulell, facilitant que els lectors amb criteri evitin el seu contacte. La presó ha provocat entre els polítics llacistes el convenciment que les seves cuites a la garjola o els seus pensaments interessen a algú més que a ells mateixos i a la seva família. I el que és pitjor, el convenciment que dos anys entre reixes atorguen a qui els pateix el talent que li havia estat furtat durant tota la seva vida anterior.

Jo els deixaria sortir en tercer grau encara que no treballin, sempre que jurin que no tornaran a escriure una sola pàgina. Per pietat.