La indústria de l'espectacle que, en bona part, se sustenta gràcies a l'ampli món de la cultura, se'ns ofereix, esplendorosa, mostrant-nos magnífics concerts, exitoses Temporades Altes a les capitals i «bolos» en un munt de pobles, sembrant sensacions, sentiments, experiències i mostrant, quasi sempre, la mestria de grans professionals.
Tanmateix, amb tot el respecte que em mereixen aquests professionals, permeteu-me que presenti alguns dubtes i objeccions sobre si l'espectacle que ens ofereixen ens (els) emancipa de les servituds que envolten la nostra societat postmoderna, permanentment sotmesa a l'omnipresent rendibilitat econòmica, al consum impulsiu, al pensament líquid que s'expressa en la irreflexiva immediatesa i brevetat que ens permeten els mòbils i altres aparells electrònics, als discursos excloents i autoritaris que pretenen el control mental col·lectiu i tantes altres addiccions que ens subordinen.
Precisament, Victoria Szpunberg, en l'obra de teatre La màquina de parlar ens fa veure l'esclavatge de la tecnologia i la deshumanització dels vincles entre persones. També Albert Camús denuncia en un discurs del 1957:
«Si l'artista s'emmotlla al que demana la majoria de la societat serà només entreteniment sense camp més abast».
Em permeto fer una pregunta a l'amable lector. Els espectacles que ens ofereixen, ens emancipen de les subordinacions que ens envolten? Ens ajuden a viure amb dignitat? Amb la dignitat que ens fa més humans?
La filòsofa barcelonina Marina Garcés ens dona la seva resposta quan diu: som humans en la mesura que podem elaborar, personalment i amb els altres, la vida com un problema en comú i que puguem dir: «Això és el nostre problema! D'això me'n puc ocupar, d'això ens en podem ocupar!».
Fixem-nos que diu «ocupar», no «preocupar», ni tampoc «reflexionar». O sigui que en el «fer», «l'actuar» i «l'ensenyar» en bé de la comunitat, és el que dona la plena dimensió de la dignitat humana i en conseqüència esdevé la veritable inquietud que acredita a tota persona com a culta.
La saviesa ancestral és ben clarivident, en aquest sentit:
«M'ho van explicar i ho he oblidat; ho vaig veure i ho vaig entendre; ho vaig fer i ho vaig aprendre» (Confuci 551-479 aC) També Benjamí Franklin (1706-1790) assumeix aquest mateix pensament: «Digues i ho oblido, ensenya'm i ho recordo, involucra'm i ho aprenc».
Així doncs, només aquells que s'involucren en la cultura i l'ensenyen o la mostren en espectacles, (emancipats, no subordinats de dependències econòmiques, polítiques o de gustos estrictament comercials), em permeto dir que assumeixen la plena dimensió de la cultura. Qui són aquells?
Per a mi, són els amateurs que altruísticament, empenyen, ensenyen o mostren en espectacles tradicionals, innovadors, de textos, de música instrumental i de veu/s, que impliquen per a la causa cultural i comunitària nombroses persones amb l'afany de fer cultura i dignificar el mateix poble.
Aquests dies, he gaudit a Blanes, el meu poble, amb motiu dels 700 anys de la parròquia de Santa Maria de Blanes, un espectacle d'El Mirall, amb un guió creatiu i direcció del col·laborador d'aquest DdG, Pep Alum, conjuntament amb Josep M. Guinart, director del Cor de Cambra Sota Palau.
Més de 50 blanencs aficionats varen participar en l'obra Sta. Maria Ora Pro Omnibus. Dues representacions varen emplenar el teatre amb més de 400 entrades cadascuna i s'ha anunciat ja una tercera d'aquesta obra entranyable, a voltes nostàlgica, tendra, sentimental, amb moments de rialles i també d'alguna llàgrima, però amb l'evidència d'una complicitat entre la gent de dalt de l'escena i el públic que val la pena treballar i construir culturalment el propi poble.
Dos semblants espectacles, amb gran nombre de participants i en l'àmbit de la dansa estan anunciats per aquest mes de desembre per celebrar l'efemèride dels 700 anys de la nostra Parròquia.
Poso aquests exemples com a paradigma del que els espectacles amateurs representen per a la autèntica difusió de la cultura en la seva triple dimensió: allò que és adquirit, après i sobretot transmès a través del compromís personal i comunitari.
Tant de bo que els centenars de milers d'espectadors que assisteixen a espectacles i també els que gestionen els cabals públics s'adonin que l'autenticitat cultural està en els amateurs, en les «ventafocs» i no en les actuals «princeses» que brillen molt però estan sotmeses a la indústria de l'espectacle.
Un poble és culte quan hi ha gent que altruísticament crea, viu, ensenya i fa cultura! Donem-los suport!
