Lúltima vegada que vaig veure una pel·lícula en una sala de projecció ja fa anys. Vaig trobar cara l'entrada i a dins hi havia gent gran abrigada perquè hi feia fred. Havia deixat de freqüentar els cines perquè em sentia incòmode amb els comentaris en veu alta d'aquells que han mal après a veure cine davant del televisor, en la intimitat familiar.
Els cinemes s'han buidat perquè a les noves generacions no els agrada romandre tancats i poden contemplar el film en el seu ordinador particular o a la tele. Un matrimoni amic que manté el costum d'anar-hi, em diu que a la sala sempre hi ha poc públic. Els cinemes no ofereixen el confort d'abans, no són centres de culte; endemés és confortable quedar-se a casa, que gaudeix de moltes comoditats i la gent s'hi troba bé escarxofada en el sofà mirant films en el que antany se'n deia la «petita pantalla».
Com que la societat ara té tot el temps del món gràcies a la tecnologia ningú té temps per a res i prefereix veure còmodament sèries televisives que duren menys d'una hora i no empassar-se cintes de més de dues hores. La sèrie ha guanyat la pel·lícula, perquè es pot visionar tranquil·lament a casa i algunes són d'una extraordinària bellesa, dotades d'una narració atractiva o et relaten una història intrigant o dramàtica.
Últimament m'he trobat amb companys amants del cinema que s'han passat a les sèries i escolto les seves raons i lloances a favor d'aquest gènere nou, d'aquest producte comercial tan consumit per milions de persones; l'objectiu principal de la sèrie és aïllar els espectadors del món real i entretenir-los, la intenció de les productores i de les cadenes de televisió és l'obtenció de la major quantitat de beneficis en el menor cost possible.
Una sèrie de televisió és una obra de ficció, a voltes inspirada en fets reals i procura ser-ne fidel i explicar què va passar; es desenvolupa en diferents capítols. El lligam entre els episodis és la història, una temàtica i els mateixos personatges. Tot i que bona part de les sèries són originals, n'hi ha algunes que estan basades en una pel·lícula anterior (gairebé sempre amb diferents actors), una novel·la, un conte o una història real, etc.
Reconec que soc un depredador compulsiu de sèries i que n'he vist un munt, algunes m'han semblat obres mestres com Homeland, Boardwalk Empire, Fargo, El ala oeste de la Casa Blanca, Los Tudor, Deadwood, Los Soprano, The Wire, Mad Men, House of Cards i Downton Abbey. El premi a la pitjor sèrie que he intentat empasar-me el donaria a La verdad, (probablement altres són més estúpides, però no les he vist) però dues d'espanyoles m'han complagut La víctima número 8 (estableix un analogia entre l'atemptat de Barcelona a l'agost de 2017 i un fet tràgic de matriu suposadament gihagista perpetrat a Bilbao) i Hierro especialment per la magnífica interpretació de Dario Granddinetti i l'austeritat fotogràfica. Entre les catalanes encara perdura en la memòria Teresina S.A. de la TV3 i l'estètica kitsch de Dallas.
Durant els anys 40 s'anà estenent la televisió i adquirí la seva importància al voltant de la dècada dels 50, va ser quan es normalitzà la presència d'un televisor a totes les llars dels Estats Units, aquí ho situaria a la dècada del 60. El factor que va afavorir que la tele es convertís en un bé de consum va ser el poder veure cine, espectacles i esdeveniments esportius en directe sense sortir de casa.
Fa anys (no sé perquè em van triar) em va arribar una carta dels Estats Units que em preguntava què em semblaria si en la retransmissió en directe hi hagués tres segons de diferència entre la producció d'un fet i la recepció per part de l'espectador. Un text parc, admirablement escrit: clar i directe. M'advertia que tècnicament ho tenien resolt i volien saber què en pensava. Feia poc una germana de M. Jackson en un festival televisat en directe havia ensenyat un pit. No ho citaven però feien constar que la proposta no atemptava contra la llibertat d'expressió, ni tenia cap fi moral. Al cap em va venir la imatge d'un polític apunyalat per un ximple o la d'un cantant que inopinadament dispara contra el públic. Vaig contestar que em semblava bé.
He citat com una de les sèries més brillants la de Martin Scorsese, Boardwalk Empire, perquè crec que és qui millor ha sabut entendre què és la màfia, malgrat que molts pensen que Coppola és el gran comentarista, quan de fet la va blanquejar presentant-la com una organització encomiable que defensa valors suprems: la família, la religió catòlica, l'honor, l'ordre, el respecte als grans, l'estima per la terra dels avantpassats, la vida frugal i senzilla, gens ostentosa, sempre enemiga dels signes externs de riquesa, sempre hostil amb la droga que podreix i envileix el jovent. Proclama la lleialtat, l'amistat, el matrimoni com una institució sagrada i indissoluble; la màfia és una estructura obedient, fèrriament piramidal de disciplina estricta i militar al padrino. Coppola dota els seus personatges d'una grandesa shakespeariana i els sotmet a diàlegs quasi filòsofs sobre el bé i el mal.
Si per Coppola la màfia proclama valors tradicionals encomiables, cosa molt diferent passa en el cinema de Scorsese a Uno de los nuestros (1990), Gags of New York (2002), Casino (1995) i El irlandés (2019). És ell qui ha presentat la nuesa i psicopatia de la màfia, la cara bruta, injusta i cruel. Aquesta és la verdadera màfia; Coppola ens va ensarronar, per això a Sicília venen records relacionats amb la família Corleone. A El irlandés Scorsese torna a insistir en la mateixa idea. En ell tot és barbàrie i violència desfermada sovint sense motiu que la justifiqui. Personatges psicòpates que poden matar capriciosament per satisfer impulsos primaris. No hi ha cap dignitat, ni honradesa. No seria estrany que El irlandés és convertís en una sèrie televisiva, igual que feren els germans Coen amb Fargo.
