Aquest títol és manllevat al recordat periodista gironí Jaume Pol Girbal. Va titular així el capítol final del seu llibre El món de la Costa Brava, que sempre cal rellegir; és del 1986 i es recrea en aquells gloriosos inicis de l'oferta del nostre litoral quan es parlava d'atracció de forasters, enfilat cap al progrés, avui desballestat. A l'últim capítol, Pol Girbal relata una faula: una vegada el pop va treure del fons del mar una moneda d'or; ell era botiguer i va posar la moneda a l'aparador. Va passar un captaire que va comprar la moneda a baix preu i després la va posar a la venda, fent-hi un bon guany. Amb aquells diners va comprar gamba de qualitat i la va regalar al pop. Aquest, agraït, va repetir de posar una altra moneda d'or en el mateix aparador, i va obtenir més gamba. Durant un bon temps tot allò s'anava repetint. Mentrestant, el captaire negociava amb moltes monedes d'or, s'havia transformat en un nou ric. El pop s'havia engreixat, menjava bé, i es va cansar d'anar al fons del mar. Tot va canviar. El captaire ja no ingressava res, es va barallar amb el pop i el va matar. El captaire va tornar a la seva pobresa. I al final del relat, Pol Girbal deixa una pregunta tremenda: «El negoci del pop i el captaire, no es deia pas Costa Brava?»...

Han passat més de 30 anys d'aquella pregunta intencionada i continuem en la mateixa fragilitat del «negoci» de la Costa Brava. Massa sovint els mitjans de comunicació poden omplir pàgines senceres sobre especulació, burla de lleis i normatives; han de sortir moviments assenyats a defensar el territori; denúncies, acusacions, imatges de nous escàndols urbanístics, però mentrestant les màquines de la construcció van treballant la destrucció del paisatge. I tot està succeint als nassos de totes les adminstracions hagudes i per haver: ajuntaments, consells comarcals, Diputació, Generalitat, Estat. A moltes finestretes de l'Administració hi ha bona cua de gent interessada a obtenir una llicència per construir, i qualsevol diu que no, que va molt bé tenir les arques ben satisfetes.

Si es concedeixen llicències d'aquest tipus deurà ser que una legislació de rang superior els ho permet. S'ha format una teranyina de possibilitats, passadissos foscos, dreceres picaresques i tots els seus derivats, de manera que quan una alta personalitat responsable de la qüestió concedeix una entrevista a tota pàgina té treballs a fer-se entendre pel gran públic. I l'opinió popular és que això és picar ferro fred i que continuarà onejant la bandera del més pirata que s'ho proposi.

El rebombori de les matràfegues contra la Costa Brava té un punt molt significatiu: fa pocs dies un mitjà de comunicació t'alegrava en publicar que s'aturava la construcció de 15.000 habitatges a la Costa Brava, però un altre mitjà t'entristia en denunciar que s'hi permetia la construcció de 15.000 habitatges. I les dues publicacions tenien raó, en nom dels números rodons i de la metàfora del got que es pot veure mig ple o mig buit. Objectivament queda aixi: s'han suspès 15.037 construccions i se n'han autoritzat 15.086. Això sembla un joc de nyaus.

Es fa allargada la pregunta del relat de Pol Girbal. No ens hauríem d'acostumar que la Costa Brava sigui terreny adobat per plantar-hi litigis i plets que creixen i es multipliquen. No pot ser que a cada cala hi hagi una valuosa moneda per posar a l'aparador. I un pop a punt de morir.