Diuen els entesos que a l'edat Mitjana feia més calor que no pas ara. Per culpa d'aquelles temperatures altes la pesta es va escampar ràpidament pel Vell Continent. Res no aturava les puces de les rates. A penes alguns llogarrets dels Pirineus van quedar al marge de les pandèmies. Els capellans ho aprofitaven. Tot canvi destil·la moralina de seguida. Els pecats dels humans en tenien la culpa, de tants de morts. Diuen que, en aquells temps, a la Gran Bretanya hi plantaven vinyes, exactament com es feia aquí a les comarques més fredes. Els artistes barrocs pintaven bodegons amb fruites macades. La corrupció ràpida de la matèria. Després, cap al segle XVIII, la temperatura va canviar. Els que en saben parlen d'una petita glaciació. A Catalunya hi ha llegendes que expliquen com van viure aquells homes i aquelles dones la caiguda de les primeres neus. La gent no sabia què era aquella cosa blanca, freda i molla. El mantell blanc que cobria les pastures.
- Anem a parlar amb els més vells -deien- potser sabran què hem de fer.
Els més vells deien que havien sentit a parlar de la neu als avis o als rebesavis.
- Seguiu els bous. Allà on els bous s'aturin feu la vostra casa i construïu un poble nou, perquè amb la neu no s'hi podrà viure.
I així alguns llogarrets van anar quedant abandonats i en van sorgir altres de nous.
Ara fem tot just el camí contrari. El planeta s'escalfa, les neus es fonen, i a sota dels glaciars desapareguts apareixen vies romanes. També tot ràpidament es torna moralina. Torna a ser culpa nostra. Aquest cop hi ha força més possibilitats que l'encertin. Però no sé si encerten el tret. No he sentit cap llei que limiti el transport per mar, ni els creuers de vacances, ni l'excés de consum. De moment només apunten els més petits, els més febles i els més pobres. Hi ha coses que mai no canvien.
