14 de desembre de 2019
14.12.2019
Diari de Girona

Atemptat en el Museu del Prado

14.12.2019 | 00:49
Atemptat en el Museu del Prado

Fa temps que no us parlo sobre el tipus de prole que més o menys ens està deixant aquesta generació de pares joves que van dels quaranta-pocs cap a baix. De fet, és un tema que ja he començat a donar per impossible però la responsabilitat i el savoir faire que sempre m'han caracteritzat m'han empès a afrontar-lo, una vegada més, com el vigilant educatiu que em considero. Jo soc així. De res. El cas és que el cap de setmana passat vaig decidir passar-lo a Madrid amb la voluntat de redescobrir el Museu del Prado. Ja hi havia estat un parell de cops però d'aquella manera, a l'estil «turista de costa», i els remordiments feia anys que em turmentaven. Van ser dos dies quasi sencers delectant-me amb grans tresors pictòrics nacionals, deixant-me atrapar per obres mestres de Fra Angelico, Velázquez, Goya, El Greco, Rubens, Brueghel el Vell, El Bosch i un llarg etcètera que vaig descobrir per primera vegada durant aquelles apassionades i enyorades classes de l' Helena Compte, la que va ser la meva professora d'Història de l'Art a batxillerat. Vaig llagrimejar.

El contrapunt a tant d'èxtasi artístic el vaig trobar en una de les sales de pintura flamenca, assegut sobre un dels bancs que hi ha distribuïts per tot el museu: un adolescent jugant al mòbil davant la incrèdula mirada dels personatges protagonistes d' El tríptic de la redempció, una obra exquisida atribuïda a un deixeble anònim de Van der Weyden. Vaig quedar astorat, ofès d'aquella ignomínia i desconsideració, i, potser per això, el primer pensament que va envair el meu cervell va ser «matar». Com diria Santiago Segura a Airbag: « El problema es de los padres, que los suben como imbéciles». Per un moment em va semblar que l'Adam i l'Eva del quadre marxaven fent mutis per l'esquerra com conscients de la seva condemna a l'oblit, al desterrament d'aquesta creixent incultura que subjuga les noves fornades. Vaig esperar quinze minuts i ni rastre dels pares. Fins i tot vaig demanar a un dels vigilants si aquella estampa no era un atemptat contra el patrimoni o contra alguna cosa de l'ONU... Em va respondre encongint-se d'espatlles amb un « ¡Al menos lo hace en silencio!»; jo vaig dir-li que « Pozí», com veieu, a l'altura del meu indubtable intel·lecte. I vaig marxar d'allà amb la ferma convicció d'oblidar tot allò amb el factor «eroticoetílic» de la noche madrileña.

L'endemà, de tornada al museu, vaig ser testimoni d'una emotiva anècdota al metro. Vaig veure com un pare xiuxiuejava alguna cosa al seu nano mentre un home narrava la seva tràgica existència a canvi de la voluntat. La majoria va desentendre-se'n però el nen va donar-li 5 ? conscient de l'auxili demanat i del seu acte solidari. Fins i tot l'home es va emocionar. Em va semblar veure Goya esbossant l'escena en un bloc. Vaig arribar al museu amb un repunt d'optimisme, pensant que potser no està tot perdut. Em va durar el que vaig trigar a entrar a El jardí de les delícies.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook