Boris Johnson s'acomiada de vostès. Al juny quedava desqualificat per a la política per una presumpta agressió a la seva xicota que va requerir la intervenció policial, ara ha guanyat les eleccions britàniques amb un resultat ensordidor. El periodista i alumne d'Eton s'ha imposat des de la perspectiva que el Regne Unit ha d'abandonar a la també unida Europa el més aviat possible. És possible que en algun moment de vertigen, el primer ministre electe somiés amb una majoria més ajustada, que li autoritzés a repetir la consulta sobre l'estampida de Brussel·les. Abans que s'interposin els fatalistes que no van predir aquests marges folgats, convé recordar que els votants no han apostat tant per la ruptura amb la UE com pel respecte estricte al resultat del brexit.
Europa es trenca, un veredicte electoral que difon perspectives ominoses al sud dels Pirineus. En efecte, els que substitueixin Catalunya per Brexit en els comentaris sobre les eleccions britàniques, entendran que les tres cites gairebé consecutives amb les urnes més un referèndum puguin comparar-se amb les quatre convocatòries espanyoles en els mateixos quatre anys. La reivindicació de Boris Johnson gràcies a una victòria impecable refuta els que han volgut menystenir la consulta sobre l'abandonament de la UE. També consagra un nou líder antieuropeu, que ja va dinamitar Brussel·les des de dins a lloms de la seva corresponsalia al Daily Telegraph. Utilitzava el diari de trampolí per mentir en titulars grandiloqüents de l'estil d'«Itàlia no dona la talla en condons», sobre la regularització del diàmetre dels preservatius per les autoritats comunitàries. Sí, és el nou primer ministre per majoria absoluta.
Les xifres dels conservadors britànics equivalen al fet que un partit espanyol aconseguís més de dos-cents escons al Congrés. El PSOE en suma 120, per 89 del PP. Malgrat haver ocultat aquest mateix any les seves dades immobiliàries a la declaració jurada de béns, Boris Johnson ha obtingut millors xifres que tots els líders tories en els últims quaranta anys, incloent algun resultat de Margaret Thatcher. Per motius de parentiu, és un bon moment per recordar que Donald Trump també es va negar a publicar les seves declaracions d'Hisenda.
Els britànics han proclamat un anarquista de dretes, la variant més perillosa. El biògraf de Churchill disposa d'un mes per a la mudança de la UE, que garanteixi la continuïtat de l'aïllament del seu país. Una Europa amb Croàcia però sense el Regne Unit? El desacomplexat Boris Johnson torna la convivència a la «condició natural de l'home», a la salvatgia que retratava Hobbes abans de l'entrada en joc de la política. Quan el nou primer ministre era alcalde de Londres, nevava i l'opinió pública demandava llevaneus, però el primer edil donava la resposta contrària a l'exigida en el manual de polític aquiescent. «Per a dos dies que neva a l'any, aquesta despesa no val la pena».
Ja sigui a través d'Europa o ISIS, el vot de la por corona un salvatge. Boris Johnson no té la consciència del límit. Aquest mateix any va ser reprès i condemnat per l'entitat de vigilància de la deontologia periodística, en publicar dades falses en un article d'opinió. Percebia sis mil euros per cadascuna de les seves columnes setmanals al Telegraph, que redactava en dues hores segons pròpia confessió. La seva victòria és un altre cop de cap per als analistes savis. Han repetit l'error que ja van cometre amb Donald Trump, no entenen el cansament popular amb l'ortodòxia burocràtica, la perversa seducció de la naturalitat.
Qualsevol pot desafiar Theresa May, però Jeremy Corbyn mai va ser un enemic de la talla de Johnson. El professor displicent i l'alumne replicador, el gamberro conservador que t'entén encara que t'insulti contra l'ascètic socialista de la vella escola que et renya encara que t'acaroni. El resultat és la pitjor derrota del labour en vuitanta anys, l'enfonsament d'un candidat moralista però passat de moda, que havia de soterrar la tercera via dissenyada per Anthony Giddens per catapultar a l'oportunista Tony Blair.
El brusc viratge a la dreta del Regne Unit és compatible amb un resultat hegemònic de l'independentisme escocès. Tot i que la comparació pequi de sacrílega, els partits estatals s'esvaeixen en entrar en contacte amb l'atmosfera enrarida de Catalunya o Escòcia. Les eleccions que sancionen el secessionisme britànic alcen un primer ministre de l'equip de Trump, dins de la lliga dels governants als quals sempre cal escoltar amb por. Xarlatans amb audiència disparada i absurda.
