18 de desembre de 2019
18.12.2019
Diari de Girona

Els cercles concèntrics

17.12.2019 | 23:50
Els cercles concèntrics

Aquests dies han vingut a caure a les meves mans dos textos breus que defineixen de manera clara allò que hauria d'ésser la modernitat d'un país, d'una terra, d'una comunitat humana. També, d'una illa com la nostra abocada al continuat reciclatge. També les illes, com les persones, han de reciclar-se. No em resignaré mai a quedar-me immobilitzat com si fos un cartró vell que han de tirar al contenidor dels fems, una bossa de plàstic inservible, una espardenya esventrada, un moble desconjuntat que algú diposita al carrer perquè se l'endugui el camió que recull les velles andròmines. A vegades, en un caramull de deixalles hi he vist les coses més inesperades, ni que fos, aquell caramull, una instal·lació surrealista: un paraigua, la tassa d'un vàter, el cotxet d'un infant, un molinet de moldre cafè... El conjunt, una estranya obra d'art. Efímera, perquè només ha de durar el temps que tardin els que vindran a recollir-ho tot. Una obra d'art que l'atzar ha contribuït a construir. L'atzar, però també la decadència, el pas del temps sobre les persones, sobre els paisatges i les coses. També les societats haurien de passar per una inspecció tècnica, com els cotxes, com les cuines de gas, com els sistemes de refrigeració.

Aquests dos textos diuen, en realitat, el mateix. Però ho diuen de manera distinta i, més important encara, ho diuen en temps allunyats un de l'altre. El primer és del pintor Eugène Delacroix, un artista romàntic que morí de tuberculosi, com era tan freqüent entre els romàntics. Entre les seves obres més conegudes hauríem de subratllar el quadre La llibertat guiant el poble, exultant, de colors vibrants, d'enorme significació política i símbol de les més agosarades lluites. Delacroix defineix la Modernitat per l'obligació de continuar els antics, els que ens precediren, dient el que no s'atreviren o no volgueren dir. Llavors, en aquesta proposta de continuïtat, el pintor francès no es desvincula del passat, no trenca amb la tradició; però l'interessa aquella tradició que el mena a continuar la peripècia d'aquells que s'aventuraren a proposar certes ruptures i a dir el que aquells no s'atreviren o no volgueren acabar de dir. Segurament, en aquesta infidelitat al passat, però des de les arrels en el passat, la seva proposta ens mostra alguns camins que podrien esdevenir transitables i que ens menarien als temps nous.

El segon text l'he llegit no fa gaire en una entrevista al professor medievalista Alain de Libera, tot just a l'hora en què s'ha jubilat de les tasques acadèmiques al College de France. Diu: «La memòria d'allò que serem arrela en el que vàrem ser. La història de la cultura és una història d'aculturacions successives, d'apropiacions contínues. Entenc per arrel la retrospecció que s'anticipa de què parlava Hölderlin: acudim a beure del passat per intentar veure venir el que ha d'arribar». I arriben les coses que no havies previst, allò que no havies pensat que arribaria.

Totes dues propostes em semblen atractives, perquè et conviden a imaginar el futur i a treballar-lo amb les eines que la cultura en què vius ha posat al teu abast. És necessari predicar la infidelitat al teu propi món. Perquè només des de la infidelitat li podràs ser fidel. Podríem parlar d'una fidelitat creativa, que s'avança per camins nous, arriscats. Llavors caldria parlar dels records. Per a què serveixen? Un home o una dona poden ser recontats a partir de l'ús que fan dels records, de com els ajunten i els carreguen de sentit. Els homes i les dones som com els arbres que poden ser explicats a partir dels cercles concèntrics que fa el tronc.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook