1 Cada vegada que hi ha una tempesta de llamps la nena petita dels meus veïns, situada al bell mig d'un prat, agafa tants llamps com pot. Amarada de pluja se'n va a cals pares amb un manyoc de llamps a les mans, alguns llampegants. Li he preguntat perquè els arreplega i de què en fa.
- M'agrada. Em diverteix. Uns els enrotllo i els guardo a la cambra dels mals endreços, altres els tallo a trossos i els distribueixo per tota la casa per fer llum.
- I dels que guardes què en fas?
- Quan tinc ganes de jugar els desplego i els tiro a la babalà, però especialment m'aplico quan sé que el pare ha de regar els horts, llavors, com si fossin llances, els clavo al ventre dels núvols per rebentar-los, que deixin caure l'aigua i així li estalvio molta feina.
2. Aquest matí, quan he anat a la platja el mar encara no hi era. Algunes persones perplexes també es preguntaven on havia anat el mar i com és que encara no havia tornat.
Sotjàrem l'horitzó i allà al fons observàrem un blau turó líquid d'arbres bellugadissos. Aigua estancada que no podia avançar i tots interpretàrem que la seva voluntat era acostar-se, però alguna força estranya ho impedia. Els més espavilats diguérem que necessitàvem cordes, amarres, maromes, etc. per lligar-les a les armelles de les portes del mar perquè pogués desbloquejar-se i desplegar lliurement totes les seves ones. Els allà presents estiràrem amb força i vam veure com la mola d'aigua es desfeia i el mar omplia els vuits cobrint-los d'aigua i se'ns aproximava alegrement.
La primera ona que va arribar la vaig agafar amb les mans i me la vaig endur, com a record, entortolligada al meu cos. Ara la tinc a la terrassa de casa bellugant-se, a vegades s'enfila divertida per la paret i es passeja pel sostre, igual com s'arrossega per terra. Algun dia la trobo dalt d'un pomer esquitxant els ocells que se li apropen. El que més la deleix és empaitar els gats.
La comunicació amb ella de moment és nul·la. Tinc el pressentiment que la van fer els grecs clàssics i la van estendre al mar perquè viatgés per tot el món.
No la tinc mai lligada i si un dia s'enyora del mar i se'n va, ho entendré.
3. La nena del cap a tres quarts de quinze no arribava mai a temps a l'hora d'entrar a l'escola, ni a cap lloc.
Si se li preguntava quelcom, com que ella ja sabia que tenia el cap a tres quarts de quinze, responia el que volia, sense cap correspondència amb el que li demanaven, i si protestaven per la contesta es limitava a dir que ella tenia el cap a tres quarts de quinze.
Un dia va trobar un noi que li agradà molt; però tenia un cap de trons i els dos caps i els dos cors s'enamoraren molt, la relació entre la nena del cap de tres quarts de quinze i el nen del cap de trons va ser sempre excel·lent perquè s'adonaren que els seus dos caps sumaven dos caps de pardals.
4. - M'he perdut, anava a can Blanc i ara mateix no sé on soc. Em podríeu ajudar, bon home?
Va preguntar un caminant a en Manel, al desdenyós i caragirat amo de la taverna.
- Us ajudaré. Aquest camí es bifurca, heu d'agafar el de dreta i passareu pel costat d'aquella pineda; la veieu?
- Sí.
- Doncs s'enfila per un corriol cap al cim del turó, un cop sigueu a dalt surt a l'esquerra una drecera. Ara bé, abans de pujar, a la dreta hi ha un viarany que us menarà a un penya-segat impressionant.
- Us sembla que el vagi a veure?
- Sí, tothom hi va. Té una vista esplèndida.
- M'han dit que trobaré una font.
- Sí, hi ha una font d'aigua molt fresca.
- Aquest camí que m'heu indicat és el que haig de seguir?
- No, aquest no, l'altre.
- Poca-solta!
6. La mestressa de la botiga dels silencis li va dir al mosso que anés al magatzem i li portés dos metres de silenci per a un senyor que els estava esperant.
El mosso va voler saber de quin color, de quina olor i de quina collita els volia.
«Els primers que trobis».
El client, en assabentar-se que en venien de diferents varietats, va voler rebre més informació. Especialment, s'interessà per l'edat, pel lloc on l'havien agafat, i si pesaven molt, perquè ell creia que de silenci només n'hi havia un d'autèntic, el sepulcral.
«La novetat, un de molt modern, és un silenci acabat d'arribar, és un silenci de butxaca i va bé quan no vols escoltar una xerrameca perquè actua com un mur de contenció. Fins i tot guardem silencis eviterns que no s'esgoten mai».
«Els més pesats, els plumbis, els més dolorosos, plens de crits ofegats, recollits en camps de batalla, els més lleugers, els de vol del colomí, també en els prestatges n'hi de sedosos, místics, forestals, àcids, dolços, de l'altiplà, mariners, etc. Vostè demani i serà complimentat».
«Sí que és complicat comprar silenci quan te n'ofereixen de tantes gammes. Ara que m'ho han explicat la mar de bé, ja m'ho pensaré».
La mestressa va renyar el mosso perquè per culpa de la seva informació innecessària va perdre una bona venda».
