He de reconèixer que Carles Puigdemont m'ha enredat en dues ocasions. Millor dit; m'he deixat enredar dues vegades per qui va ser president de la Generalitat. La primera d'elles, en un dinar celebrat força mesos abans de l'1 d'octubre de 2017, on va explicar que el referèndum no es faria si no reunia totes les garanties. Algú li va preguntar si l'Estat tenia mecanismes per impedir aquestes garanties i ell va contestar que sí. Per tant, la conclusió era lògica: no hi hauria referèndum. Em vaig equivocar perquè n'hi va haver malgrat la manca de garanties evidents. El segon cop va ser en la campanya de les eleccions convocades per Mariano Rajoy. Puigdemont, cap de llista de Junts per Catalunya, va prometre en incomptables ocasions que tornaria a Catalunya si l'independentisme guanyava els comicis. Me'l vaig tornar a creure perquè vaig pensar que no seria capaç d'incomplir una promesa electoral com aquesta. L'independentisme va guanyar i l'expresident no va tornar. Tot això m'ha vingut al cap quan he llegit el que va dir dijous al seu grup parlamentari: «La propera reunió la farem a Catalunya». Quasi al mateix instant, l'advocat Gonzalo Boye treia ferro i assegurava que «de moment» no té previst tornar, demostrant que polític i lletrat continuen jugant al filibusterisme que ja els caracteritza.
