La manera més fàcil d'engalipar el públic que assisteix a una sessió de màgia és distreure'l. Si les coses importants passen a la mà esquerra, el prestidigitador agitarà ostensible la mà dreta, de manera que els ulls de l'audiència es fixaran en aquells dits i en aquella mà que es mou com una au esvalotada. Mentrestant, la mà esquerra del mag farà tot el que ha de fer, amb més o menys traça, per tal que el truc sembli una veritat incontrovertible. I el conill acaba sortint del barret. Aplaudiments.
La justícia espanyola mira d'anar seguint la mateixa tàctica. Amb la mà dreta vanta una sentència i uns quants processaments mentre amb la mà esquerra va amagant les males notícies. La idea és que el públic es fixi només en les seves ficcions i que la realitat passi desapercebuda. El públic que va a veure un mag està predisposat a creure's l'engany. El misteri, l'atractiu de l'espectacle, és saber de primera mà el grau de mestratge del prestidigitador. La justícia és una altra cosa, un dels pilars de la democràcia, allò que garanteix que vostè i jo tinguem la sensació que no vivim sota la llei de la selva, on guanya sempre el més fort. L'impuls que sempre trien els feixistes, els que es volen imposar per la força. La justícia, en teoria, ha de ser capaç d'imposar la llei per damunt de les fortaleses i de les febleses de les parts enfrontades. Si deixem de creure-hi, el sistema de garanties s'enfonsa. Si no creiem en el mag no comprarem més entrades.
Ara que la justícia europea assenyala la mà esquerra de la justícia espanyola, com no podia ser d'una altra manera, el sistema de garanties comença a fer aigües. Per la seva banda, la justícia espanyola inhabilita el president de la Generalitat, a veure si el públic només es fixa en això. Però tot anirà caient, benvolguts lectors. Un any més, molt bones festes!
