22 de desembre de 2019
22.12.2019
Diari de Girona

El dietari

Turrons, els boscos de l'Empordà, la Catalunya Nord o la sentència del TJUE són alguns dels temes de la setmana

22.12.2019 | 06:00
El dietari

Dissabte · «La llesqueta del septentrió»

Sovint, he intentat entendre la Catalunya Nord a partir de vagues estades, moltes visites i a partir de parlar tota la vida amb els seus habitants, que són amics o coneguts de la família. També a través d'algun amor fugaç de joventut. Però estem davant d'una regió molt complexa, com ho són zones que al llarg del segles s'han disputat estats poderosos i depredadors amb el resultat d'una degolladissa cultural.

Tot i haver-me criat a la frontera, aquests dies he fet una dolorosa aproximació a aquesta terra per on van discórrer petits fragments de la meva vida. Però sempre ho he fet des d'una mirada molt distant, pensant que els catalans que encara hi quedaven volien ser francesos i veien la catalanitat com un fet estrictament folklòric. Això m'ho ha confirmat i amplificat la lectura del llibre Catalunya Nord. La llesqueta del septentrió, on el periodista i recol·lector de préssecs de Bao –pronunciar Bou–, Aleix Renyé, fa un càustic dibuix de la realitat a partir de diverses històries de la seva compromesa vida. Una esfereïdora crònica sobre la lenta extinció d'una identitat i d'una llengua, explicat per algú que hi ha plantat cara tota la vida enfrontant-se contra els elements i davant de la indiferència de la «Catalunya espanyola».

Un llibre important sobre la Catalunya Nord.

Diumenge · Torrons

Entro a una botiga de torrons del Barri Vell de Girona i quedo consternat per la varietat: de gintònic, de «mojito», de cervesa Estrella, de coco thai, de pinya colada i moltes més excentricitats de la factoria Adrià. En aquest cas, la de l'Albert, que ha creat aquestes tauletes tropicals per encàrrec dels torroners Vicens. N'acabo comprant una de petita de menta, llima i rom. Què voleu que us digui! El resultat és una pasta que es desfà amb un recobriment que s'esmicola. I, a la boca, una cosa que m'embafa faltada d'harmonia gastronòmica. Probablement n'hi hagi de millors gustos però, francament, he decidit que per Nadal la meva pàtria continuarà essent l'ou cremat, l'ametlla i, fins i tot, el de fruites confitades que tothom deixa damunt la taula. Em dec estar fent vell.

Dilluns · Es pot reconnectar l'Estat?

L'advocat de Vilajuïga Quim Oliva m'informa que estan pintant el tram d'N-260 que uneix Figueres amb Portbou, passant per Garriguella, Vilajuïga, Llançà i Colera, entre d'altres, sense reparar abans un ferm ple de cràters. De fa uns anys, l'asfalt d'aquesta nacional està desfet i quasi destruït. És com el d'una carretera africana, producte d'una deixadesa corrupta. No crec que sigui responsabilitat de l'Estat, una figura immaterial, sinó del perfil de representants que el Govern central posa des de fa uns anys a Girona, que no es preocupen del territori sinó que es limiten al control del territori. El PP, inicialment, va posar un home que sempre tenia el colze mirant a Mart; després, un foraster que difícilment sabia arribar a la feina quan sortia de l'estació de l'AVE i que era un apèndix del delegat Enric Millo, aquell home que actualment ven Jabugo i maduixots a l'estranger des de Sevilla. Ara, el PSOE hi té un olotí poc actiu que a més té la dificultat de reconnectar la seva institució amb molts municipis que tenen aversió a la institució.
Si el pacte amb ERC es concreta, farien bé d'intentar seduir per al càrrec una figura independent i respectada. Hi ha noms.

Dimarts · Auditoria letal

Una auditoria de la Generalitat alerta que alguns boscos de l'Empordà estan com estaven els de Grècia abans dels incendis que van causar la mort de 84 persones l'estiu de 2018. Explica que molts municipis de la Costa Brava estan envoltats de denses i descuidades pinedes que, amb foc i una tramuntanada, poden causar una catàstrofe amb pèrdua de vides humanes. L'estudi assenyala Aiguafreda i sa Riera de Begur com a zones especialment crítiques.
L'estudi que destapava ahir el periodista David Parreño resta en els calaixos de l'oblit la Generalitat. Si mai es compleix mínimament alguna d'aquestes terribles prediccions que fa l'auditoria, no hi haurà explicacions ni excuses acceptables.

Dimecres · Cartells del poble

L'entrada de la Cellera de Ter, a banda d'informar que arribes a la Cellera, és tota una declaració de principis. Un cartell informa que entrem en un «Municipi de la república catalana» i un altre de color morat, més inèdit, que informa: «La Cellera de Ter no tolera les agressions sexistes».

Quan era petit, a l'entrada del meu poble hi havia un escut del «Yugo y las flechas» de color vermell i negre, un rètol de color turquesa que en castellà informava dels horaris de missa i un altre amb el telèfon de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i altres.

Com han canviat les coses! Com a mínim, els rètols.

Dijous · Anar a contracorrent

«Una cosa morta va amb el corrent. Només allò que és viu pot anar contra cor­rent». Aquesta frase m'ha arribat avui. És la nadala que m'envia, via WhatsApp, un apreciat vell conegut del carrer Santa Eugènia, que té per costum reptar-nos a pensar cada final d'any amb la seva postal electrònica, quan a final d'any el que voldria és disposar d'un «botonet» al cap per desconnectar temporalment el cervell. No obstant això, accepto el repte.

La frase aquesta és del periodista i erudit anglès Gilbert Keith Chesterton. L'he contraposat a una frase de la meva àvia Betris, que els únics estudis que tenia era que va aprendre a llegir i escriure mínimament, perquè la va ensenyar el senyor minusvàlid de la casa on servia quan encara era una nena a Palamós. La casa d'uns rics empresaris del suro. Davant la meva inclinació natural i sovint temerària de jove d'anar a contracorrent, l'àvia repetia un refrany: «Anar a contracorrent quasi mai és convenient». Deia que a contracorrent hi anaven els salmons per sobreviure. Una postura lògica per algú que la seva vida va transcórrer entre guerres, gana i un parell de dictadures. Però, avui, aspirar a anar a contracorrent és una tasca àrdua, davant la impossibilitat de saber cap on va el corrent. Al final crec que el mateix G.K. Chesterton va donar la resposta més simple quan agonitzava. Just abans de morir diuen que va dir: «Ara està clar. Entre la llum i les ombres, cada un ha d'escollir de quin costat està».

Divendres · Fabricant hemorroides

Costa d'entendre que tanta gent s'agafi la sentència Junqueras, que converteix en eurodiputat Carles Puigdemont, com si s'hagués empassat una cullerada de quitrà. Fins al punt de clamar de forma insensata per treure Espanya de la Unió Europea. El periodista d'Amer s'ha convertit en un dels grans causants d'hemorroides del moment.

Agafar-se aquesta intensa situació que viu Catalunya i Espanya de manera tan dramàtica, personal i fanàtica no por ser saludable de cap de les maneres.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook