Carles Puigdemont, exultant ara amb els tribunals europeus, va acusar la Unió Europea de ser «un club de països decadents» i que, probablement, Catalunya s'hauria de plantejar si hi vol pertànyer: «Potser no hi ha molta gent que en vulgui formar part», va etzibar fa només un parell d'anys, quan no li donaven la raó. Els atacs de Puigdemont a les institucions europees han sigut constants. Des de dir que els estàndards franquistes espanyols imperaven a Europa fins a amenaces com «no, no ens oblidarem del seu silenci i la seva covardia» o que el Parlament europeu havia imposat una llei «mordassa de facto». Ara són els dirigents de Vox els que han agafat el relleu per atacar a la UE: «Espanya està patint un gravíssim atac a la seva sobirania. A aquest atac s'han sumat els tribunals europeus. Després que diversos països aliats qüestionin i humilien la nostra justícia, ara el Tribunal Europeu dona oxigen i suport al procés colpista de Catalunya». No hi ha cap diferència entre els atacs de Puigdemont i els de Vox a les institucions europees. El nacionalisme radical sempre ha de tenir un enemic a qui culpabilitzar. És el Brexit dels Johnson i Farage, la Itàlia de Matteo Salvini, el lepenisme a França, l'ANC assetjant la seu de la Comissió Europea a Barcelona, i tants altres moviments populistes que han emergit a Europa, per a delit dels Putin i Trump de torn.
És també la «futbolització» de la nostra societat. Des de fa anys en la política (principalment les relacions Catalunya-Estat), ara també en la justícia. Se celebren resolucions judicials (ho hem vist aquesta setmana en el Parlament català) com una final de la Champions. Molt lluny, cada cop més, del que sostenia Rudolf von Ihering, un jurista alemany del segle XIX, fundador de la sociologia del dret: «En el Dret, l'ésser humà defensa la seva condició moral d'existència. Sense el dret, descendeix al nivell animal. El poble que no lluita pel seu Dret no mereix tenir-lo». Només defensem el Dret quan ens dona la raó, com en el VAR futbolístic. Europa, amb les seves imperfeccions, és el millor espai de drets, llibertats i benestar que hi ha al món. Tant quan sosté la prevalença de la immunitat de Junqueras com quan, fa uns mesos, va rebutjar la demanda de Carme Forcadell contra la seva presó preventiva o la de Puigdemont contra la decisió del Tribunal Constitucional d'anul·lar el ple de l'1-O. La decisió del Tribunal Europeu s'ha interpretat com un revés, una clatellada, al Suprem espanyol. Si el Suprem esperava obtenir la raó, que és el que pretén tothom quan acudeix a una instància judicial, potser sí, però l'Alt Tribunal espanyol no ha fet res més que consultar sobre un tema confús, i del qual no hi havia jurisprudència, a una instància superior dintre del marc jurídic al qual estem sotmesos tots els ciutadans espanyols. Una altra cosa són les conseqüències i derivades de la immunitat parlamentària de Junqueras. Més polítiques que judicials. La política acabarà decidint la immunitat de Puigdemont i Junqueras. I els que ara celebren una victòria (parcial), gràcies a les garanties d'un Estat de Dret i de pertànyer a la Unió Europea, que no oblidin que si estem on estem és perquè ells van vulnerar tots els principis del Dret el 6 i 7 de setembre de 2017, menystenint el que sostenia Immanuel Kant: «El dret és el conjunt de condicions que permeten a la llibertat de cadascú acomodar-se a la llibertat de tots».
