Un savi sufí va escriure: «La veritat és un mirall caigut del cel que s'esmicolà en mil trossos quan xocà contra la terra i ara cada u té la seva veritat». La teva veritat és la teva, i la meva, la meva.
La dinàmica reivindicativa desplegada a Catalunya, coneguda amb el nom de «procés», ha estat un filó literari i periodístic molt prolífic, una exuberància bibliogràfica. S'han omplert les llibreries d'assajos, dossiers, fins i tot, un llibre sobre el llenguatge específic destacant els termes ofensius emprats pels dos bàndols i està tan trillat que és difícil destapar alguna originalitat.
El procés s'ha novel·lat en el relat El Crit de Blanca Busquets, que s'inicia en l'atemptat de les Rambles del 17 d'agost, no obstant poden aparèixer més novel·les inspirades en les biografies dels líders o sobre «l'heroi anònim», el que aconsegueix notorietat per trobar-se en el lloc adequat i en el moment precís.
De la mateixa manera que s'ha propagat positivament el procés en llibres, articles i documentals televisius, igualment trobem una gran quantitat de llibres i articles contra el procés. Escriptors i diletants, que han vist l'oportunitat de la seva vida i han publicat el seu llibre per fer-se famosos o més famosos. Alguns fa més de quatre anys que critiquen de forma acerba, compulsiva i insultant tot el que està vinculat amb el sobiranisme, a l'altre costat hi ha els que l'han tractat elogiosament i han desdenyat amb improperis els que opinaven en contra. Destaca el llibre de l' Albert Soler, un conjunt de columnes que han flagel·lat despietadament els partidaris del secessionisme i s'ha acarnissat amb els dos últims presidents així com amb prohoms d'ERC.
Què quedarà de tanta producció literària? Poca cosa, perquè els llibres conjunturals de consum ràpid no acostumen a transcendir al futur i els que són una rastellera d'improperis, d'anècdotes que no deixen veure la categoria, seran oblidats. Restaran els que han parlat del bosc, no dels arbres, els que s'han esforçat per teoritzar i posar llum a la confusió per fer-la intel·ligible.
Tanmateix he llegit el llibre Tota la veritat, un llibre molt treballat, una investigació exhaustiva i previsible, puix que era periodísticament temptadora la situació catalana d'aquests últims anys, malgrat que l'autor del pròleg, l' Enric Juliana, ho remunta a les festes de la Mercè del 2001, quan músic Manu Chao davant de 90.000 persones va preguntar «Qué pasa en la calle?». Aquest seria el punt de sortida de les grans manifestacions, al marge dels partits i sindicats; van apel·lar a la base, a la gent que es congrega, orgullosa, proclamant que ells són la gent de veritat.
F. Casas, O. Etxearte, Martínez Amat, R. Mateos, G. Pruna i N. Tomàs, sis periodistes de diferents mitjans de llarga trajectòria en la premsa i reconeguts tertulians es reuniren per abordar aquesta tasca d'agrupar tots els fets rellevants, alguns desconeguts, com les reunions secretes. Malgrat el reguitzell de notícies es fa entenedor i encurioseix el lector perquè tots els actors polítics surten en el llibre i es vol saber què va passar: els èxits, les pors i els desassossecs.
El llibre és una descripció objectiva però no poden estar-se d'insinuar valoracions. Per exemple, no hi ha cap mot despectiu de Junqueras contra Puigdemont i viceversa, però afirmen que la relació personal des del primer moment va ser de desconfiança i mancada d'afecte. ERC s'enfadà amb en Puigdemont quan imposà de forma cacic l' Albert Ballesta, com a alcalde de Girona, tot exigint que ERC li donés suport. El procediment a dit va enervar molt ERC. És boirós, segons els autors, el que va fer en Puigdemont abans de marxar, ell afirma que ho comunicà, però cap receptor rebé el missatge.
Potser el llibre oblida massa el Govern espanyol, atès que moltes accions de la Generalitat estaven en funció del que anava decidint o no decidint en Mariano Rajoy, emparat per Pedro Sánchez i Albert Rivera. Acció-reacció. Eren respostes polítiques al moviment que irradiava des de Madrid, que no romania indiferent al que succeïa, no ho contemplaven com una realitat aliena, estaven millor informats del que es creu. El dossier, més que assaig, és un relat d'una derrota, de tots els fracassos i els desencerts d'una guerra sense morts, tanmateix palpita en les pàgines una nova esperança, una il·lusió renovada que es transcendirà en el demà que pronostica la fermesa que el poble català independentista no deixarà mai aparcat l'anhel secessionista.
El llibre confirma que el cap més lúcid i previsor dins del PDeCAT va ser l' Artur Mas, el més bregat en política, que quan descobrí la intenció d'en Puigdemont d'anar a un referèndum i proclamar la independència no es cansà de repetir que no hi havia suficient majoria de vots i que tirar el projecte endavant significaria anar a la garjola, a l'exili i a patir greus càstigs econòmics. No obstant això, anaven embalats i la prudència d'home assenyat, que sabia com reaccionaria l'Estat, no serví de res. Tot es va descontrolar.
Saber tot el que va passar a Catalunya és una feinada àrdua, tanmateix periodísticament atractiva. Els sis periodistes s'han atrevit i han presentat un elaborat i exhaustiu estudi destinat als periodistes i a les persones àvides d'informació veraç. Un treball detallat que explica com va avançar tot, les il·lusions i desànims, coratge i pors. També nebuloses, per exemple no acaben d'escatir si Puigdemont va avisar que se n'anava als consellers. Hi ha doncs una boira que entela moments del procés i potser no se sabrà mai què va passar del tot.
