El dia de Nadal és un d'aquests estranys moments de l'any en què tot s'atura. Pot semblar una contradicció perquè el coi de dinar es percep com un moment de molta agitació, ja sigui perquè l'has de fer, perquè t'has de desplaçar per consumar-lo o per les sinergies familiars que implica. Però allà fora, en els espais on transcorren els nostres trànsits quotidians, tot s'atura. Es congela, es paralitza. Més enllà dels cotxes que van amunt i avall, més enllà d'alguns vianants que surten de port o hi arriben, carrers i places semblen un paisatge apocalíptic en què qualsevol indici d'activitat humana es fa anòmala. A menys que una discussió o imprevist hi posin remei, o a menys que s'aposti per un canvi de casa per celebrar-los, els dinars de Nadal es confonen els uns amb els altres, ets incapaç de recordar quin any era aquest o aquell, perquè a tot ritual tendeix a confondre's el com pel què. Hi ha dues maneres fantàstiques de donar a aquest dia un fet diferencial. Una, poc habitual però realment efectiva, consisteix a llevar-se molt d'hora i anar a fer un tomb. Caminar per aquest paratge desèrtic, aprofitar l'oportunitat única de recórrer espais generalment superpoblats que ara són només per a tu. Té, aquest recorregut, alguna cosa d'inquietant, perquè fa mitja por comprovar la sincronització aliena per no sortir de casa, però al mateix temps resulta hipnòtic, perquè t'adones que encara hi ha maneres de sorprendre's amb racons que generalment et semblen rutinaris. L'altra, potser més estesa però igual de funcional, és anar al cinema, i, si és possible, fer-ho a mitja tarda. Deixant de banda que és l'excusa perfecta per fugir de la sobretaula i dels perills d'una conversa hiperventilada, marxar d'una sobredosi de realitat domèstica, travessar la ciutat buidada i entrar en una sala de cinema, que és una finestra a altres mons, és particularment màgic. De cop i volta, és com si la promesa infantil d'uns dies de rerefons sobrenatural fos realment factible, perquè el projector ens regala més vides que no l'efemèride i les seves convencions. És per això que anar al cinema el dia de Nadal és un veritable acte de reconciliació amb l'altre i amb tu mateix, i també el millor homenatge possible al concepte de celebració. Feu la prova: acaba sent més fàcil distingir el Nadal per les pel·lícules que has vist un dia 25 que no pel famós dinar. Perquè al final ens adonem que pot haver-hi més ficció en determinades tradicions que no en allò que veiem en una pantalla.
