25 de desembre de 2019
25.12.2019
Diari de Girona

Una nit de Nadal

24.12.2019 | 19:02
Una nit de Nadal

Arriben les festes de Nadal i veig la gent com embogida per acudir a les grans catedrals del nostre temps: els llocs on es pot practicar la religió en la qual gairebé tothom creu. Els grans magatzems, les superfícies comercials, els indrets on es pot comprar qualsevol andròmina. Aquesta és una religió que no falla mai, que compleix amb les promeses que fa a aquells que la practiquen. Les pregàries dels nous creients es resolen davant la caixa on pagues allò que has comprat. Si pagues, tindràs el cel promès.

Les velles religions abrigaven el cor i, a vegades, donaven una mica de consol. Jugaven, emperò, amb un element pervers: el sentiment de culpa. Era una forma de mantenir fermada la gent per les mans. Llavors, en arribar Nadal, et deien: Ens ha nascut un Salvador. Ara això no es pot dir de manera innocent. Qui s'atreviria a dir que els ha nascut un Salvador als pobres que no tenen per arribar a finals de mes, a aquells que viuen sense sostre, als que no poden pagar el rebut de l'electricitat i es moren de fred –perquè hi fa fred, als nostres carrers–, als que són a punt de perdre la casa, a aquelles joves que han passat per la pedra de la violació, a aquelles dones que han hagut de suportar l'agressió d'un home amb l'amor del qual havien confiat? Fa un parell de mesos, Teodor Suau escrivia a les pàgines de Serra d'Or que als pobres fins i tot els és negada la llibertat de comprar, de practicar la religió, diríem, del consum. Una doble marginalitat. I tornarem a dir que ens ha nascut un Salvador, un referent, un sol que brilla fora de la caverna?

Fa temps que va començar el diluvi i persisteix. Hi ha un món que s'enfonsa i no el substitueix res més que la televisió i el poder de comprar. És l'era de la lluita de tots contra tots. Em va costar molt entendre les paraules amb què el director de cinema Werner Herzog inicia L'enigma de Kaspar Hauser. Diu: «No heu sentit aquest renou al qual sovint anomenam silenci? Cadascú per a ell i Déu contra tots». Assistim en temps real a l'esfondrament d'un món, d'una cultura. Potser tenim el cor cremat. És difícil estimar un món en què gairebé tot és simulacre.

Tinc un enregistrament de la música de Nadal a la catedral de París: Une nuit de Noël a Notre Dame. Cada any l'escolt, en arribar la nit màgica. Perquè a mi m'agradaria que fos màgica per a tothom. L'any que deixam, també vaig escoltar-lo des del llit d'un hospital, la nit anterior en què em preparava per a una intervenció quirúrgica. L'orgue és poderós i m'omple el cor d'energia, de venturós coratge. També sé que l'orgue que escolt no existeix, que va desaparèixer el dia aquell de l'incendi en què va caure el sostre de la catedral i el foc va prendre per les parets i la teginada. L'orgue de Notre Dame, tot i que potser ja no hi és, em dóna vida.

Acabaré l'any i tornaré a posar la música dels Beatles. Sobretot, Yesterday, la cançó de Paul McCartney. Aparegué a l'àlbum Help!, l'any 1965. La cançó diu: «Ahir, tots els meus problemes semblaven tan llunyans...». Però no és cert. Com no és cert l'orgue de la catedral de París. I potser no és cert que vingui a néixer entre nosaltres un Salvador. Només hi ha una certesa: la de l'home o la dona que, perquè volen tocar el cel amb un dit, es posen a la filera davant la caixa de la botiga, treuen la cartera de la butxaca i paguen. És l'única seguretat, mentre cau el diluvi.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook