Conforme es van fent públiques més i més crítiques de la Sentència del Tribunal Suprem sobre el procés, dictada el passat 14 d'octubre, es constata que resulta impossible passar pàgina o mirar cap a un altre costat. A la Facultat de Dret de la Universitat de Girona ho hem pogut palesar un cop més, de la mà de grans especialistes i coneixedors del judici i la problemàtica de fons. Ernesto Ekaizer, en la presentació del seu llibre Cataluña Año Cero (la 2a edició del qual està ja en camí), va qualificar el judici d'autèntica farsa, i la sentència, de comèdia. Enfront dels que afirmen que el judici va ser just, el periodista i escriptor d'origen argentí titlla de frau que el tribunal dediqui més de 200 pàgines a justificar que la condemna no és recurrible en empara davant el Tribunal Constitucional. El judici, afegeix, ha estat una sèrie televisiva, que el president de la Sala, Manuel Marchena, ha utilitzat per a glòria pròpia; un Marchena que no és sinó un fiscal ficat a jutge i que hauria pogut ser la clau del PP per controlar el CGPJ «des de darrere», segons que es va filtrar accidentalment. Per la seva banda, el jutge Pablo Llarena hauria actuat de manera oportunista i hauria violat l'obligació de perseguir el delicte en retirar la tan comentada euroordre (Ekaizer dixit). Espanya, conclou l'autor, no és un Estat de Dret, sinó un «Estat judicial», en què els jutges han ocupat el buit deixat per la política.
Elpidio Silva, advocat i anteriorment jutge, creu que la sentència no desentona en el context actual del país, que té, en realitat, una democràcia molt cosmètica. El judici fou una opereta, i els paràgrafs clau de la sentència són incomprensibles. El catedràtic de Dret Penal Nicolás García Rivas, de la Universitat de Castella-la Manxa, assenyala com el delicte de rebel·lió (poc estudiat, i de tradicional naturalesa militar), ha estat usat per a empresonar preventivament els acusats, malgrat el rebuig de més de 100 professors de Dret penal que ja ho varen criticar el 2017. No va haver-hi, afegeix, ni rebel·lió ni sedició (sí desobediència), essent la sedició un delicte derogable. Hernán Hormazábal, catedràtic emèrit de la UdG i ara advocat, diu que ja la instrucció mateixa de la causa va començar amb gran turpitud. Cap recurs contra la sentència no prosperarà, presagia el penalista, ja que està realment blindada. La sedició, delicte desfasat, manca de perfils clars, i les penes imposades són massa elevades per als fets que s'han provat. Finalment, Javier Pérez Royo, catedràtic de Dret constitucional de la Universitat de Sevilla, critica la subcontratació de la política territorial als tribunals de justícia i l'ús del Dret com a arma ( lawfare). A Catalunya va haver-hi, sí, una rebel·lió, però no com a delicte, sinó com a rebuig a la Sentència del TC contra l'Estatut. La justícia espanyola, remata, ho pagarà car, ja que no ha convençut ningú a l'estranger. Poder de convicció zero.
