Entre la grossa de Nadal i el Nen, milions d'espanyols s'han vist beneficiats per la fi dels peatges a les autopistes AP-4 Sevilla-Cadis i AP-7 Alacant-Tarragona. Els que roden alguna vegada per aquestes calçades s'emportaran uns premis menors; els que les facin servir freqüentment s'estalviaran un dineral.
A l'acte de llevar-li el peatge a una autopista, com al de llevar-li els grillons a una persona, se l'anomena «alliberar». En informatius de ràdio i televisió es va escapar diverses vegades «liberalitzar». Res més contrari. Liberalitzar és quan alguna cosa (tard o d'hora) passa a costar més diners a l'usuari perquè a les despeses generals i de manteniment ha d'afegir-s'hi el percentatge de benefici per a l'empresari que l'explota. Ens diuen que és a l'inrevés, però sense demostrar-ho.
És normal que es confonguin els termes perquè a Espanya es van construir autopistes privades de peatge per liberalitzar el sector i, quan el negoci va fracassar, l'Estat va acudir a nacionalitzar-les (rescatar-les, van dir), que és el contrari de la liberalització.
Cal distingir entre «alliberar» i «liberalitzar» per si alguna vegada som usats com a ostatges. En aquesta circumstància, tots voldrem ser «alliberats», és a dir, que se'ns lliuri dels nostres captors. Si fóssim «liberalitzats» el que farien seria posar preu a les nostres vides i pot ser que no valguessin per al mercat el que valen per a nosaltres.
Podrien comprar-nos un fons de pensions que es desfés dels nostres braços i cames per quedar-se els nostres ronyons, que tenen més sortida al mercat, o un fons voltor que posés preu al nostre cos enfilant el lloguer fins a desnonar-nos perquè el faci servir un altre que el faci més rendible.
El millor per a les autopistes i les persones és ser alliberades.
